La companyia d'on han sortit els joves talents que ho peten

BarcelonaNomés hi ha una companyia que, després de dotze anys, arribi a estrenar al Teatre Nacional i anunciï que plega. Els VVAA són una rara avis en l'escena catalana; tant, que solen especificar que no són una companyia sinó "un col·lectiu multidisciplinari que crea des de l'horitzontalitat", segons puntualitza Elena Martín. També són una de les companyies més trencadores en el dispositiu escènic, immersiu i ple de referents culturals. I encara hi ha els temes que toquen: contemporanis, generacionals (són nascuts pels volts dels Jocs Olímpics) i amb una mirada política. La seva singularitat ha fet que s'hi fixin els principals teatres de Barcelona i Madrid, i després de mitja dotzena d'espectacles i alguns premis (Arcas 2020,This is real love, Pool (no water), Wohnwagen), el Teatre Nacional els produeix Baby no more, un títol que roben de la seva principal icona pop, Britney Spears. Si la Brit deia Baby one more time, els VVAA diuen que ja n'hi ha prou.

La gràcia dels VVAA és que, en paral·lel al grup, tots els artistes han traçat un camí propi, singular i d'èxit. Són la companyia de les estrelles del moment. Tots coincideixen que el col·lectiu és l'origen de la seva carrera com a artistes i, paradoxalment, el seu èxit fora fa que ara necessitin volar sols i per separat. "El col·lectiu és el motor que ha fet que les nostres carreres a fora tinguin un impuls. Aquí fem el que ens dona la gana, el teatre que volem, un teatre divertit", diu Marc Salicrú. "La creativitat d’aquesta manera només es pot aconseguir en col·lectiu, ens permetem les anades d'olla", assegura Laura Weissmahr. "És difícil imaginar aquesta llibertat en solitari, i això és políticament molt reivindicable. El col·lectiu genera una xarxa on caure. La por a l'error és el que limita més la creació, i aquesta por es mitiga en un col·lectiu, perquè ens equivoquem totes juntes", diu Martín. "És un espai de confiança, sé que puc dir-les grosses i confio que l'altre sabrà aturar-me o no", diu Anna Serrano.

Baby no more, que es veurà del 16 de maig al 2 de juny a la Sala Tallers, reflexiona des de la ficció sobre dos temes molt VVAA, com són "fins a quin punt és possible treballar amb noves estructures col·lectives dins del sistema oficial capitalista" i "què passa quan el teu camí i el de persones que estimes difereixen, sigui parella, família o col·lectiu, i has d'acceptar que la relació canvia i et distanciaràs", explica Elena Martín. En definitiva, els VVAA reflexionen sobre el seu final en el seu últim espectacle. "We are growing older and we are growing apart" (ens fem grans i ens distanciem), és el subtítol de l'obra. En la ficció, una dona decideix congelar òvuls per posposar la decisió de ser mare, una parella cau en l'avorriment, una companyia intenta constituir-se administrativament i uns polítics intenten posar les bases de la democràcia espanyola.

Qui és qui?

Elena Martín

És el nom més conegut pel gran públic. Aquest any ha triomfat als Gaudí gràcies a la pel·lícula que dirigeix i protagonitza, Creatura. Des que va cofundar Els Malnascuts a la Sala Beckett, d'on sortiria la llavor dels VVAA, ha anat enllaçant projectes, sobretot al cinema, la televisió i el teatre. Es va donar a conèixer com a actriu de cinema a Les amigues de l’Àgata el 2015; va debutar com a directora i actriu amb el seu treball de graduació de comunicació audiovisual, Júlia ist (2017); ha sigut guionista (Vida perfecta,Veneno), i actriu (Suc de síndria, El mal de la joventut).

Anna Serrano

Una altra malnascuda. Serrano s'ha decantat per la direcció, a més de cocreació, dins i fora els VVAA. Els últims anys ha fet diverses ajudanties de direcció, de David Selvas o Pau Carrió, i a la Sala Beckett ha estrenat espectacles com Like si lloras o, aquest any, Cacophony. Treballa d'assistent de la direcció artística de la Sala Beckett. També ve de comunicació audiovisual.

Marc Salicrú

S'ha convertit en un dels escenògrafs més disputats del moment. No només és responsable de l'espai dels VVAA, també de companyies com Íntims i La Veronal, per a qui també ha creat vídeos com a il·lustrador. Ha fet l'escenografia de l'òpera del Macbeth de Jaume Plensa al Liceu, de les gales dels Premis Goya i una carrossa dels Reis Mags de Barcelona. A més, és bateria de The Free Fall Band i ha fet de professor a l'Institut del Teatre.

Clara Aguilar

És una de les compositores de moda. És l'autora de la banda sonora dels VVAA. Ha publicat un àlbum d'electrònica titulat Figura, amb reminiscències teatrals, que presenta a llocs com el festival Embassa't. Ha fet música per a tota mena de formats: espectacles de poesia (amb Pol Guasch), teatre (La plaça del diamant), dansa (Marcos Morau, Marta Pazos), cinema (Creatura, Suro) i televisió (Selftape). Els seus camps són la música, les humanitats i els estudis de gènere.

Max Grosse Majench

Va estudiar filosofia i ciències de la cultura a la Universitat Humboldt de Berlín, on es va apuntar al grup de teatre jove de la Volksbühne, a qui més endavant va connectar amb Els Malnascuts. Va participar a Júlia ist, va protagonitzar el curt Suc de síndria, canta en dues bandes i actua al teatre (L'amic retrobat) i l'òpera (Java suite).

Laura Weissmahr

Formada entre Anglaterra i Barcelona, coincideix amb Martín, Grosse i Serrano estudiant a l'Eòlia. Fora dels VVAA, sobretot ha treballat com a actriu al cinema (Júlia ist, L'ofrena), al teatre (Falsestuff, Grrrls) o en sèries (Cardo, La ruta), des que s'ha traslladat a Madrid.