Verdaguer, amb arracades i patilles

Pantalons negres de cama estreta. Jersei arrapat sobre camisa amb el coll a la vista. Cadenes daurades ballant sobre el pit. Arracades. I aquelles enormes patilles. Vestit de carrer, el compositor, guitarrista, veu i líder d'Obeses, Arnau Tordera, assaja a l'Institut del Teatre de Vic la seva aventura artística més arriscada. El seu look planteja un contrast curiós amb el motor de la peça. El que s'està coent és un musical sobre Jacint Verdaguer. Si es pensa bé, la contradicció no és tal cosa: quin gest més revolucionari que recrear avui sobre l'escena una figura com la de Mossèn Cinto, que a pesar de la seva immensa contribució al corpus literari català (més de quaranta llibres) és ben a prop de caure en l'oblit fora dels cercles d'erudits i de les lectures obligatòries a l'institut.

A l'Arnau li sembla un gest de justícia fer que algú de la talla de Verdaguer sigui reivindicat en una òpera rock. I per això va acceptar el repte de posar música a les cançons de l'espectacle, a partir de poemes del capellà de Folgueroles. Per això i perquè el projecte venia avalat per dos verdaguerians fins al moll de l'os, els seus amics Pep Paré i Pere Tió, que van ser professor de llengua i literatura catalana de Tordera. Ells van ser els que van tenir la idea d'acostar a un públic ampli la figura i l'obra de Verdaguer i mostrar-lo des de la seva dimensió humana, una perspectiva nova en algú a qui, com diu Paré, "sempre s'associa a la sotana". Ells van triar els poemes i en van fer les adaptacions. I van tenir la intuïció que Obeses eren els més indicats per fer-ho una realitat escènica.

Hi ha motius per pensar que l'aparent bogeria del projecte no ho és en absolut. Al desembre, el teatre L'Atlàntida de Vic va acollir les dues úniques funcions fetes fins ara de l'espectacle, titulat Verdaguer, ombres i maduixes. No hi va haver tomàquets, protestes ni cap queixa. Més aviat crítiques excel·lents i un entusiasme unànime per a un espectacle que, com diu Tió, va agradar tant als erudits com a la gent de camp.

A Verdaguer, ombres i maduixes, el Verdaguer madur (interpretat per Ferran Frauca) revisita la figura del Verdaguer jove (Tordera). Hi apareix l'home que combina la feina de camperol amb els estudis al seminari, el que sent pessigolles a l'estómac davant dels encants d'una noia, el que alterna amb els amics i hi discuteix detalls de la vida quotidiana. L'autor romàntic captivat per la natura. Un equip de dotze actors i sis músics s'encarrega de donar a la història el dinamisme d'una òpera rock. Tordera ha confegit una banda sonora amb diversitat de gèneres i ritmes tan poc clàssics com el heavy. S'ha hagut d'emmotllar a una manera nova de crear, a partir de lletres alienes, però al mateix temps ha après a servir a cada poema la música que demanava.

Per donar format escènic a la història, Obeses va recórrer a un director, Antoni Font Mir, format a l'Institut del Teatre de Vic. Un altre verdaguerià de cor, que reivindica a més la necessitat de reproduir al musical local una tradició escènica molt present en d'altres cultures, i amb èxits tan incontestables com Els miserables de Victor Hugo.

Aquest matí fred i assolellat, en les dependències renovades de l'antic seminari que mossèn Cinto va freqüentar, Font dona instruccions precises als intèrprets, però es mostra obert a les seves aportacions. Ells fan suggeriments i expressen dubtes, en especial sobre la coreografia. Per a això serveixen els últims assajos. Des de la primera fila, Karen López, la coreògrafa, té un altre repte: descriure el moviment amb paraules. Seria molt més fàcil si pogués ballar, però una fractura al peu l'obliga al repòs. Per sort, ja havien assajat els passos per a les funcions del desembre, i a poc a poc els actors els van recuperant. En unes setmanes, Obeses entrarà a l'estudi per enregistrar en un doble CD els temes de Verdaguer, ombres i maduixes. El disc contribuirà a fer que les paraules de Verdaguer ressonin entre un públic que, en molts casos, d'una altra manera segurament no s'hauria acostat al poeta. Per a Obeses, el regal màxim serà que l'espectacle tingui molta vida als escenaris.