La venjança de les 'kellys'

Eu Manzanares ha volgut venjar la seva àvia i la seva mare sota els auspicis del famosíssim fragment de la Turandot de Puccini. A la postguerra l’àvia recorria Barcelona des de Santa Coloma de Gramenet per vendre la seva sang als malvats laboratoris farmacèutics de la part alta a canvi d’un cistell de menjar. La mare netejava la casa de la senyora Borrell i la de la senyora Puig durant tot el dia sense que la donessin d’alta a la Seguretat Social fins que la van acomiadar sense cap indemnització.

Manzanares segueix fidel als seus orígens, que ja treien el cap a Lo nuestro, el seu debut com a dramaturga a la Sala Flyhard. Aquella era una obra sobre una família humil i treballadora que celebrava la nit de Cap d’Any amb l’esperança que alguna cosa canviés. Com que les coses tampoc han canviat gaire, la dramaturga ha enginyat una venjança teatral contra el capitalisme descarnat i contra els amos d’aquells laboratoris (avui convertits en una multinacional que cotitza a borsa). El dolor aliè no importava a aquells propietaris, però no dubten en donar suport financer i personal a grans teatres d’òpera on, és clar, es representa Turandot. 

Nessun dorma és una hibridació entre les escenes costumistes, l’esbojarrada planificació de la venjança i els conflictes metateatrals que suscita l’obra escrita per la neta de l’àvia venedora de sang i la mare kelly. El tractament de comèdia és tant superficial com eficaç per agradar al públic.

Això malgrat que el personatge de la dramaturga (alter ego de Manzanares) confessa el seu desig d’agitació social quan la productora de l’espectacle li pregunta què vol dir amb aquesta obra. Doncs si vol agitar, la veritat, millor que munti una cocteleria. Manzanares dialoga bé. Té magnífiques idees de direcció i, sobretot, demostra una molt bona direcció dels intèrprets. Però ens haguera agradat saber quelcom més de l’àvia i d’una mare dibuixada amb tòpics epidèrmics, tot i que està molt ben servida per Anna Barrachina. I, si bé la fantasia dels herois de Marvel que travessa l’argument resulta divertida, també ho és que sembla fora de lloc. Nessun dorma és una obra d’actrius, tot i el bon paper del sempre segur Pepo Blasco, amb la convicció juganera de Queralt Casasayas, la sinceritat de Tai Fati i una Júlia Truyol desfermada.