Què en fem, dels vells, quan s'estan morint?

Barcelona"Mai m'hauria imaginat desitjar-li la mort a algú i menys encara al meu pare", diu l'Olga, protagonista d'El pes d'un cos. El seu pare ha patit un ictus i es troba que ha d'afrontar, sola, el procés degeneratiu i de dependència de l'home que ha estat tota la vida el seu pilar emocional i referent intel·lectual. L'autora i directora, Victoria Szpunberg, aboca a El pes d'un cos el tràngol que va viure en el tram final de la vida del seu pare, el poeta argentí Alberto Szpunberg. "La vellesa està absolutament estigmatitzada, però soterradament, sota una aparença de paternalisme. En una societat que premia constantment la novetat i la joventut, no parlem de la mort, ens fa por, és tabú", diu l'autora. Però el pitjor no és morir, sinó el que ve just abans: "Què passa quan l'hospital expulsa el malalt? No tenim cases adaptades i no ens podem permetre cuidar una persona en aquesta situació. El sistema públic no té resposta per a això", reflexiona Szpunberg, que estrena al Teatre Nacional.

Marta Buchaca va començar a escriure Rita quan un familiar també va patir un ictus. L'autora porta el conflicte a la comèdia, on dues germanes queden per sacrificar un gos malalt mentre tenen la mare vegetal en una residència. El paral·lelisme, i l'humor negre, estan servits a La Villarroel per dues actrius amb vis còmica que poden tocar la fibra, Mireia Portas i Sara Espígul. Tot i que les dues obres van ser escrites abans de l'aprovació de la llei de l'eutanàsia, les autores no n'han modificat res, perquè sovint la malaltia arriba o bé massa d'imprevist o bé massa lentament. "És una obra que parla de preparar la mort en vida", diu Buchaca, que es confessa massa supersticiosa per fer el testament vital. "Quan els malalts estan a punt de morir volen viure, i quan estàs viu no en vols parlar", afirma.

"En moments com aquests, no està tan clar què és el bé i què és el mal, què és bo o què és dolent. I quan estem esgotats, encara ho sabem menys", reflexiona Quim Àvila, que interpreta diversos dels personatges que apareixen a la vida de la protagonista d'El pes d'un cos, com un zelador, una monja o un prestador rus. El pare real de Victoria Szpunberg va ser un intel·lectual que va passar per la clandestinitat i va fugir de la dictadura de Videla, amb la dona i la filla de tres anys, i es van instal·lar a Barcelona. El protagonista de l'obra és un militant comunista, amb uns ideals tan forts com caducs, que viu al Raval. L'obra hi incideix perquè vol mostrar no només la decadència física del cos, també la caiguda d'un sistema i el fracàs d'uns valors. "Quan deixem de ser productius deixem de ser interessants, però passem a ser un negoci per al món dels geriàtrics", planteja l'actor-músic Carles Pedragosa, que juntament amb Sabina Witt (germana de Szpunberg) toca i canta sobre l'escenari. És difícil per a una família poder pagar més de 4.000 euros al mes per un familiar, encara que sigui qui més t'estimes del món.

El pes d'un cos no és una autoficció ni és teatre documental: "És una espècie d'Odissea d'una persona que no és Ulisses. L'heroïcitat li ve per defensar uns mínims en una societat que hi posa traves", explica Laia Marull, protagonista del muntatge. És una obra "dura", admet l'autora i directora, però que aposta per un joc escènic i un món simbòlic que la converteix en "una celebració de la vida". L'obra arriba al Teatre Nacional del 12 de maig al 12 de juny, després d'haver fet gira per Catalunya, gràcies al fet de ser una coproducció amb Velvet Events i el Centro Dramático Nacional, on també farà temporada a la tardor.

Rita es pot veure a La Villarroel només tres setmanes, fins al 22 de maig, perquè de fet és una reestrena vista abans a la Sala Beckett amb Anna Moliner i David Bagés al repartiment. Per a les noves actrius, l'espectacle convida a fer una reflexió sobre un dilema incòmode, sense donar-hi respostes. "És un tema molt feixuc quan t'hi trobes, no ha de ser fàcil prendre cap decisió", diu Portas. "La mort m'obsessiona –reconeix Buchaca–. Crec que només escric de la mort i la família. Em fa por morir-me i que es morin els altres, em sembla injust. I no em consola pensar que ens morirem tots".