Teatre

"El vaixell de 'Mar i cel' no el destruirem"

Joan Lluís Bozzo, Anna Rosa Cisquella i Miquel Periel s'acomiaden de Dagoll Dagom amb un concert al Festival Grec

5 min
Joan Lluís Bozzo, Anna Rosa Cisquella i Miquel Periel, els tres socis de Dagoll Dagom, a l'oficina de la companyia.

BarcelonaPoques companyies de teatre s'han guanyat el públic amb tanta unanimitat com Dagoll Dagom. Amb títols com Antaviana, Flor de nit i Els pirates, els tres socis de la companyia, Anna Rosa Cisquella, Joan Lluís Bozzo i Miquel Periel, han aconseguit la confiança cega de molts espectadors. Aquest any, després de mig segle al peu del canó, pleguen veles i s'acomiaden definitivament dels escenaris. "Ja tenim una edat –diu Periel–. Dagoll Dagom té 50 anys, però nosaltres en tenim més de 70". A tall de comiat, al setembre estrenaran al Teatre Victòria una quarta versió de Mar i cel, el seu espectacle més emblemàtic. I de l'11 al 13 de juliol, dins el Festival Grec, presentaran La gran nit de Dagoll Dagom, un concert dirigit per Daniel Anglès que reunirà més d'un centenar d'actors i músics. "Fa una mica de vertigen, perquè retrobarem gent de totes les èpoques", diu Periel.

El llegat de Dagoll Dagom és impressionant: més de trenta espectacles i cinc sèries de televisió que formen part de l'imaginari cultural de molts catalans. "Sense cap pretensió, estic segur que hem entrat a la memòria musical del país", diu Bozzo. "I no només aquí, també a Madrid", afegeix Periel. Una de les grans fites de Dagoll Dagom és, sens dubte, haver creat escola i haver donat primeres oportunitats a diferents generacions d'actors. "A molts actors coneguts se'ls va despertar la vocació arran d'un espectacle nostre –explica Bozzo–. Ens ho han dit sovint, fins i tot actors que posteriorment no han transitat un camí gens semblant al de Dagoll Dagom". "L'any passat, al final d'una funció de L'alegria que passa, se'ns va acostar una noia molt jove tremolant i ens va dir que aquella nit havia descobert que es volia dedicar al teatre", diu Cisquella.

El que els fa sentir més orgullosos, però, és haver aconseguit "portar escoles senceres al teatre". "Per crear nous públics, l'únic que cal és que les escoles vagin al teatre i els nens i nenes en surtin contents", explica Cisquella. "Si els nens surten del teatre fastiguejats d'avorriment, ja hem perdut uns possibles espectadors –afegeix Bozzo–. En canvi, si s'ho passen bé, de més grans hi arrossegaran els pares, després hi portaran la parella i, finalment, els fills".

També els fa contents pensar que, amb els seus espectacles, han alegrat una mica la vida de la gent. "Quan vam anar a fer Maremar a la presó de Lledoners, un pres ens va dir: «Gràcies, perquè durant aquest temps m'he oblidat que soc a la presó». Em va fer emocionar", recorda Cisquella. Tot i això, treuen ferro a la popularitat, al·legant que "l'oblit és molt ràpid". "L'altre dia vaig anar a l'exposició sobre Carles Santos i hi havia molta gent que no n'havia sentit a parlar mai", explica Cisquella. "Hi ha joves que ja no saben qui era Pepe Rubianes", afegeix Bozzo.

"Mai no hem volgut guanyar públic a qualsevol preu"

Quin és el secret de Dagoll Dagom? Com s'ho han fet per sostenir durant tants anys un projecte de tal envergadura? "No hi ha cap fórmula", contesten tots tres a la vegada. "Hem tingut molta sort i hem treballat molt", diu Cisquella. "I també ens hem fotut unes quantes hòsties", afegeix Bozzo. El que sempre han tingut clar és que volien "arribar a tothom, també a les classes mitjanes que potser no tenen tanta preparació intel·lectual", diu Cisquella. "Buscàvem la rendibilitat dels espectacles, no ens n'hem amagat mai", admet Bozzo, que lamenta que, "sobretot al principi", anar a la recerca del gran públic els va costar "el menysteniment de les minories més selectes".

Segons Bozzo, una de les seves màximes és que "fer espectacles per al gran públic no implica renunciar a una qualitat literària, musical i plàstica". "Mai no hem volgut guanyar públic a qualsevol preu –explica Bozzo–. La primera condició ha sigut sempre que els espectacles ens agradessin a nosaltres". "A nosaltres tres –afegeix Periel, amb mitja rialla–. Tot i que gairebé sempre hem estat d'acord en tot, el tres és un molt bon número per desempatar".

"Jo crec que, si hem durat tant, és perquè hem fet coses heterogènies –diu Cisquella–. Quan vam acabar Glups!, que era un musical bastant modern, vam passar a fer una opereta, El mikado. Els reptes ens han donat vida". Bozzo parla de la importància de la "transversalitat": "Un espectacle ha de tenir diversos nivells de lectura. Ha de contenir elements atractius per a un nen de deu anys, que es fixarà en els efectes especials o les pistoles dels bandolers, però també ha de tenir una lectura interessant per al seu pare, que hi veurà la tragèdia dels moriscos expulsats, i també per a algun jove que fruirà, per damunt de tot, amb la història d'amor dels protagonistes". "Mar i cel té totes aquestes capes", afegeix Periel.

Joan Lluís Bozzo, Anna Rosa Cisquella i Miquel Periel, els tres socis de Dagoll Dagom, a l'oficina de la companyia, a Barcelona.

"Perquè una companyia funcioni, t'hi has de lligar de per vida"

Des que van anunciar que plegaven, els tres socis no paren de rebre missatges d'amics i coneguts que no volen que Dagoll Dagom s'acabi. Tot i això, han decidit que no traspassaran la companyia. "No té sentit, allargar-ho seria estrany –diu Bozzo–. Que vinguin uns altres i facin el seu propi Dagoll Dagom, això és el que toca". "A més, la companyia es podria deteriorar –afegeix Cisquella–. Som una empresa amb una estructura difícil de mantenir. Perquè una companyia funcioni, t'hi has de lligar de per vida, i ara ja ningú es vol lligar només a un projecte. Els actors volen tenir una companyia, però també fer tele, tenir altres projectes... De fet, grans companyies d'aquest país han mort per culpa d'això".

Tot i això, als tres socis els entusiasma pensar que, més endavant, potser alguna companyia agafarà els seus espectacles i els tornarà a portar a escena. "Tenim una trentena de textos que quedaran en repertori, com qualsevol obra del patrimoni –explica Bozzo–. Si mai algú vol fer-ne una nova versió, n'haurem de parlar, però n'estarem encantats de la vida". "Si encara som vius, ens faria molta il·lusió veure un espectacle nostre fet per algú altre", diu Periel. En el cas de Mar i cel, estan "mirant de conservar el que seria pròpiament l'espectacle perquè es pugui anar repetint", segons Cisquella. "El vaixell de Mar i cel no el destruirem", afegeix Periel.

Ara que pleguen, com els agradaria ser recordats? "Espero haver descobert a la gent alguna coseta que els va fer una mica de xup-xup", diu Bozzo. "I que s'ho hagin passat bé amb nosaltres –afegeix Cisquella–. Sembla que divertir-se sigui una cosa menor, però és importantíssim". Parafrasejant una cançó de l'espectacle Scaramouche, Periel conclou "Però això no és un comiat, eh. Només un final de comèdia!"

stats