Una interessant 'Gavina' d’aires feministes tanca el Temporada Alta
Jokūbas Brazys dirigeix una estimulant adaptació del clàssic de Txékhov
'La gavina'
- Autoria: Anton Txékhov
- Traducció: Sigitas Parulskis
- Direcció: Jokūbas Brazys
Oskaras Korsunovas és un vell conegut del Temporada Alta, on ha presentat diverses produccions, entre les quals una mirada sobre La gavina de Txékhov a l’edició del 2014. Jokūbas Brazys és un jove director lituà criat artísticament a la companyia de Kursonovas que segueix els passos del mestre, però amb la decidida voluntat de marcar territori propi. Però fa bé de fer-ho guardant bona part d’allò que el mestre va projectar a la seva versió del clàssic. A La gavina que ha portat Brazys al Temporada Alta aquest any hi ha, doncs, una coincidència absoluta en l’objectiu (“representar els clàssics com a obres contemporànies, convertir-los en una experiència interpersonal més que en una digressió històrica”) i en les formes, que prescindeixen de qualsevol embolcall escenogràfic i fins i tot trenquen la quarta paret adreçant-se directament als espectadors. Un espai buit en negre i unes cadires de metall per construir mentalment la finca, els camps, el llac... i un grup de joves actors i actrius a la recerca de l'essència de l’obra per a uns espectadors que la coneguin bé, perquè més importants que l’argument són les reflexions sobre l’ésser humà que se’n desprenen.
Brazys entona veu pròpia amb un tractament escènic allunyat de qualsevol naturalisme i dominat per la fúria i la violència, apropant-se a la tragèdia puntejada de sonoritats contemporànies, sobretot en un intens primer acte. En aquesta Gavina ressonen molt especialment les primeres paraules de Kostia sobre la necessitat de trobar noves formes a l’art. Un reclam sobre els entrebancs dels qui escullen el camí de la creativitat que plana sobre tota la proposta fins i tot per sobre del dolor i la gelosia que nia en la majoria dels personatges.
Hi ressona també un molt actual reclam feminista. A La gavina de Brazys hi ha més d’una gavina. Totes les dones són a la fi gavines assetjades per l’estupidesa del mascle. I el director ho deixa ben clar en una discutible escena en què el famós escriptor Trigorin viola físicament la Nina i li destrossa la vida. A la fi no és tan important el suïcidi de Trepliov com la marxa de Nina arrossegant el carro de cadires. Bon final per a una proposta interessant malgrat l'excessiva durada (quatre hores) amb un magnífic i entregat grup d’intèrprets. Una mirada certament nova sobre el gran clàssic, molt adient per a un festival com el Temporada Alta.