Un bon exemple de drama familiar de taula parada

El títol Tots els dies arriben té alguna cosa d’amenaça. I quan en la primera escena ens parlen d’un sopar familiar ja està clar que, malgrat una entrada de comèdia amb petits tocs d’humor, la tragèdia està en camí. L’obra d’Iñaki Garz s’inscriu, doncs, en el subgènere del teatre de taula parada, en aquest cas molt ben parada, i és ben cert que complexi tots els requisits que cal exigir per fer caminar la trobada de dos germans allunyats des de fa temps i les seves dones al voltant d’una quiche d’espinacs, un pastís de formatge i diverses ampolles de vi i altres espirituosos en una acarnissada confrontació que esquitxarà tots plegats.

Però quin és el motiu pel qual dos germans que només es veuen de Pasqües a Rams s’asseuen al voltant d’una taula? Doncs que el germà gran, que és qui ha fet la convidada, és un burgès ben situat que planteja entrar a la vida política en unes properes eleccions municipals. La seva dona és dona de casa des que va deixar la feina i anhela una sexualitat matrimonial que transcendeixi la monotonia del clau de dissabte. El germà petit volia ser escriptor, però treballa de conserge i arrossega algun trauma, i la seva dona està farta de la seva inestabilitat i no traga el germà ric.

Iñaki Garz ha fet un notable dibuix dels personatges i modela amb habilitat les converses perquè a poc a poc ixin les desagradables sorpreses fins a l’esclat final. Un repartiment amb un eficaç i creïble Pep Miràs com el germà gran, i un Albert Alemany com el germà petit que sembla emmirallar-se en els famosos perfils inestables de Marlon Brando o James Dean, però que al nostre parer resulta massa tou. En canvi, destaca el treball de les actrius, amb una Lali Barenys que en el paper de la dona gran passa de la passivitat a la fúria amb encert, i una sorprenent Jenny Beacraft, que aporta una llum particular amb interessants detalls en una molt funcional posada en escena dirigida per l’autor que podria perfectament fer el salt a un teatre amb més aforament.