La "tortura" dels rols de gènere pren l'escenari del TNC

BarcelonaLa directora del Teatre Nacional de Catalunya (TNC), Carme Portaceli, explica que va quedar "completament garratibada" després de llegir Quan ens haguem torturat prou del dramaturg britànic Martin Crimp. L'obra s'inspira en Pamela, una novel·la de Samuel Richardson publicada el 1740 i que relata la relació entre una serventa de 15 anys i el seu amo. L'obra va ser un bestseller i valorada perquè els desitjos d’ella hi adquireixen tanta importància com els propis fets. "Crimp s'agafa a aquesta idea de posseir la paraula per acabar dominant el depredador amo. Es fa preguntes sobre la complexitat de l'ésser humà, la relació amb el subconscient i com la cultura capitalista ens mediatitza", assenyala Magda Puyo, que dirigeix l'espectacle. Quan ens haguem torturat prou consta de 12 escenes protagonitzades per una dona (Anna Alarcón) i un home (Xavi Sáez). L'espectacle es representarà del 26 de gener al 19 de febrer a la Sala Petita del TNC.

Per explicar les claus del muntatge, Puyo llança una sèrie de preguntes: què desitgen les dones?, quines són les seves fantasies sexuals?, té gènere el desig?, què significa ser home o dona?, és possible alliberar-nos dels rols de gènere? Al voltant de totes aquestes qüestions, Crimp construeix uns personatges torturats i torturadors per culpa dels rols de gènere. El punt de partida és el segrest d'ella per part d'ell i com "el poder masculí es reafirma i a la vegada es qüestiona", subratlla la directora. Al voltant d'aquesta relació de submissió i dependència hi apareixen altres personatges ambigus, com ara dues noies adolescents (Alba Gallén i Neus Soler) que "tant poden ser les filles de l’home, les fantasies de la seva ment o les pors de la dona", diu Puyo. Cristi Garbo interpreta la governanta de la casa i Guim Oliver és el seu nebot, un jove que "ha entrat en el món dels adults pel costat fosc", explica l'actor.

Contra la idea que el gènere és natural

La relació entre l'home i la dona oscil·la de la submissió a la dominació. "S’intercanvien els rols i la roba, els registres verbals i els diàlegs. Així Crimp ens mostra la naturalesa performàtica del gènere i la falsa creença que el gènere és natural", defensa Puyo. Malgrat la foscor dels personatges, la ironia és "un engranatge important de l'espectacle", que també compta amb música en directe, explica la directora.

Les escenes de l'obra no tenen continuïtat temporal, sinó que funcionen com una espècie de quadres per retratar el joc de poder que duen a terme els personatges. "És una obra desacomplexada, colpidora i contradictòria sobre la tortura dels rols de gènere i sobre l'esgotament del capitalisme i del patriarcat", assenyala Puyo, que defensa "la creació de nous relats per al futur de la humanitat a partir del feminisme". L'espectacle "no és dogmàtic ni moralista", afegeix la directora, sinó que "posa l'espectador davant del mirall i mostra com d’una manera subtil o molt òbvia ens fem mal". Segons Puyo, "és important que el teatre no et digui sempre que ets bona persona".