El gran 'concert' de Toni Servillo al Temporada Alta

Com un solista en un concert. Pantalons i camisa elegants i despullat de qualsevol parafernàlia davant del faristol on reposa la partitura de Giuseppe Montesano, Toni Servillo llegeix un dels textos més potents i poderosos que hàgim sentit últimament en un escenari. Sí, llegeix el textgrama com els músics d’una simfònica el pentagrama. Un text en què Montesano relliga el pensament, i amb ell la paraula de grans homes i grans literats com Baudelaire, Dante i els grecs amb la nostra realitat. Un text en què es donen la mà la filosofia i la quotidianitat i que entrellaça tres textos de Montesano convertits en moviments d’una simfonia oral: Monsieur Baudelaire, quando finirà la notte, Le voci di Dante i Il fuoco sapiente.

Com en un concert, Servillo arrenca amb un allegro vivace en què emergeix el Baudelaire revolucionari que ens avisa: “En aquesta vida devorada per la prostitució dels diners, amb empresaris que ens roben l'alè...”. Profetitza un futur dominat per l’ànsia de diners i el desig de coses i en què el capitalisme dicta les raons estètiques incorporades a les mercaderies. Baudelaire sensual i lúdic que reivindica el plaer i la bellesa i lamenta la pèrdua d’espiritualitat.

Entra la música. Ara simfònica. I seguidament torna la paraula amb un andante ma non troppo. Servillo va cap al purgatori de Dante, on trobem l’estúpida felicitat dels indiferents i l’avorrida indiferència dels mandrosos. La paraula es reposa i el gest, el petit gest, atenua la intensitat. S’encenen els llums del teatre. El faristol avança fins a la corbata del prosceni. Són ells, els pares de tot plegat: els grecs. Homer, Ovidi, Sòfocles, Plató, Aristòtil... Les seves preguntes sobre nosaltres i sobre el món sempre vigents. Els inventors del teatre. Un teatre amb la llum del dia. Un teatre com espai de conscienciació. La lloa de Dionisi. La cova de Plató i les ombres que són la realitat dels encadenats. Però no són la realitat. Volem la llibertat o preferim les cadenes que canvien però no desapareixen?

Finalitza l’adagio amb una paraula que ho unifica tot: amor. Sensacional. Gran ovació.