Crítica de teatre

El gran 'concert' de Toni Servillo al Temporada Alta

L'actor italià, sensacional, protagonitza l'espectacle 'Tre modi per non morire' al Teatre Municipal de Girona

L'actor italià Toni Servillo en una imatge d'arxiu de l'espectacle 'Tre modi per non morire'.
2 min
  • Autoria: Giuseppe Montesano
  • Interpretació i direcció: Toni Servillo

Com un solista en un concert. Pantalons i camisa elegants i despullat de qualsevol parafernàlia davant del faristol on reposa la partitura de Giuseppe Montesano, Toni Servillo llegeix un dels textos més potents i poderosos que hàgim sentit últimament en un escenari. Sí, llegeix el textgrama com els músics d’una simfònica el pentagrama. Un text en què Montesano relliga el pensament, i amb ell la paraula de grans homes i grans literats com Baudelaire, Dante i els grecs amb la nostra realitat. Un text en què es donen la mà la filosofia i la quotidianitat i que entrellaça tres textos de Montesano convertits en moviments d’una simfonia oral: Monsieur Baudelaire, quando finirà la notte, Le voci di Dante i Il fuoco sapiente.

Com en un concert, Servillo arrenca amb un allegro vivace en què emergeix el Baudelaire revolucionari que ens avisa: “En aquesta vida devorada per la prostitució dels diners, amb empresaris que ens roben l'alè...”. Profetitza un futur dominat per l’ànsia de diners i el desig de coses i en què el capitalisme dicta les raons estètiques incorporades a les mercaderies. Baudelaire sensual i lúdic que reivindica el plaer i la bellesa i lamenta la pèrdua d’espiritualitat.

Entra la música. Ara simfònica. I seguidament torna la paraula amb un andante ma non troppo. Servillo va cap al purgatori de Dante, on trobem l’estúpida felicitat dels indiferents i l’avorrida indiferència dels mandrosos. La paraula es reposa i el gest, el petit gest, atenua la intensitat. S’encenen els llums del teatre. El faristol avança fins a la corbata del prosceni. Són ells, els pares de tot plegat: els grecs. Homer, Ovidi, Sòfocles, Plató, Aristòtil... Les seves preguntes sobre nosaltres i sobre el món sempre vigents. Els inventors del teatre. Un teatre amb la llum del dia. Un teatre com espai de conscienciació. La lloa de Dionisi. La cova de Plató i les ombres que són la realitat dels encadenats. Però no són la realitat. Volem la llibertat o preferim les cadenes que canvien però no desapareixen?

Finalitza l’adagio amb una paraula que ho unifica tot: amor. Sensacional. Gran ovació.

stats