'The second woman': el ridícul masculí davant d’una rossa espaterrant

Què passa si poses un mascle en una gàbia (o una habitació) amb una femella rossa espaterrant a qui podrà fer un tímid, o no, petó; amb qui podrà ballar més o menys arrapat; compartir un whisky i uns fideus d’arròs, i sortir amb vint euros a la butxaca?

Això és el que vol esbrinar la performance escènica de 24 hores seguides i possible candidata a un rècord Guinness The second woman, una proposta nascuda a Austràlia de la mà de les artistes independents Anna Breckon i Nat Randall que va captivar la premsa britànica: “Volia quedar-me sis hores i vaig acabar devorant-ne catorze, i feliç”, va escriure el periodista de The Telegraph. Vols dir que n’hi ha per tant? En el nostre cas, no podíem arribar tan lluny i vam visitar la dona i els seus acompanyants al Teatre Lliure la mitjanit de dissabte.

Ella és l’actriu madrilenya María Hervás i ells els cent partenaires que, un darrere l’altre, i al llarg de 24 hores, entren a la seva habitació. Ella té un text molt breu fixat. "¿Cómo estás?", els pregunta.

I el que no somriu com un babau confessa nerviós. I també somriu. "¿Tú no crees que sea inteligente?", pregunta. "Excesivamente compleja", responen. "Te quiero... Creo que ya te puedes ir", els diu mentre obre la cartera i els allarga vint euros. I és que és ella qui mana.

Tots els convidats que vam veure, homes d’entre 25 i 50 anys completament desconeguts per a nosaltres, els va acceptar. Però un col·lega crític que sí que hi va ser moltes hores em va comentar que a un el va rebutjar. I va haver-hi una mena de hippie que se saltava el guió, al qual va acomiadar ràpidament. Ella mana. En canvi, a un amb pinta de Jesucrist Superstar el va incorporar ràpidament al joc. I una sorpresa: en un moment donat, en lloc d’un convidat, entren tres convidades i la cosa va girar cap a una altra banda.

És veritat que cada escena, d’uns tretze minuts, és diferent tant per les maneres dels convidats com per les reaccions de l'actriu i les possibles improvisacions de cadascú. Si cal donar un cop de porta ho fa. Canvia l'expressió, la coqueteria, i sobretot canvia el ball; com el cas de la divertida coreografia amb el senyor de la camisa florejada a qui fins i tot perseguia fent voltes pel petit espai provocant riallades entre el públic. Certament el públic reia força. I a mi em semblava que estava a la pista d’un circ amb els pallassos quan conviden algú del públic a participar en una de les seves entrades (números). Tots, excepte els professionals, som ridículs en una pista. Esclar. O a l’habitació de casa de nines de la rossa de vestit vermell. I penso que sí, que sota una carpa més íntima la proposta seria més atractiva i esquivaria els problemes de visionat per la mala disposició de la caixa escènica i de la pantalla. Tot i això, segur que per a María Hervás l'experiència ha estat descomunal. Cada cop menjava una mica dels fideus i bevia dos vasos de fals JB. Quatre-cents vasos! Bravo per la resistència.