'The party': a l’èxit, per l'exageració
La versió teatral de la pel·lícula de Sally Potter perd acidesa i ironia tot intentant guanyar en riures i disbauxa
'The party' Teatre Poliorama
- Fins al 3 de desembre
La versió que Sergi Belbel ha fet de la magnífica pel·lícula de Sally Potter vol ser fidel a l’original en moltes coses. Ho és en el títol, ho és en els noms dels personatges, ho és a l'hora de reproduir a l’escenari tots els espais de la pel·lícula i ho és en la major part del text i en bona part de les accions del guió cinematogràfic. No ho és, però, en la lectura que fa d’una comèdia negra que Potter ens explicava en explícit blanc i negre i que, en el viatge al color de l’escenari, ha perdut acidesa i ironia tot intentant guanyar en riures i disbauxa. Però diria que no és una casualitat sinó que és premeditat des de la direcció, com queda clar als primers compassos de la funció.
Hi tenim la Janet (Marta Ribera) i el Bill (Lluís Soler) tot esperant l’arribada d’uns amics per celebrar que a ella l’acaben de nomenar ministra de Sanitat. La Janet rep trucades de felicitacions. El Bill està pendent de buidar l’ampolla. És un home de tristesa filosòfica i no un borratxo qualsevol. Encara més. Quan el Tom (Biel Duran) va al lavabo a fer-se una ratlla de cocaïna, més que tallar la droga sembla que la destrossi a cops de martell. En aquesta línia, l’exageració regnarà a l’escenari seguint el model del vell teiatru popular d’ateneus i la seva recompensa. I és així que l’acidesa de l’original i el seu humor càustic es van perdent, tot convertint les bales contra els funcionaris, els polítics, el feminisme i l’esoterisme en salves de fum i crits. Però, com a les bones comèdies lleugeres, és el final que mana. I el final està resolt per assolir el satisfet aplaudiment dels espectadors.
Com abans indicàvem, l’espai escènic (Jorba Miró) reprodueix linealment els quatre àmbits (el lavabo, la cuina, el saló i el petit jardí) on tenen lloc les converses. En aquesta disposició els intèrprets són a escena tota l’estona, tot i que l’atenció i el diàleg es desenvolupin en un altre espai. Era un repte força assolit. I parlant de regnar, resulta que Àngels Gonyalons en el paper de l’amiga de tota la vida li menja més d’un pam de terreny a Marta Ribera, que Lluís Soler imposa la dicció i la presència, que Jordi Díaz fa de Jordi Díaz amb tot encert i que Montse Guallar i Queralt Casasayas fan el que poden amb el duo de lesbianes.