El teatre: ¿millor a cobert o a l’aire lliure?
La nova edició de FiraTàrrega reivindica el carrer en un moment en què el debat sobre l’ús de l’espai públic és més viu que mai. Una colla d’artistes comparen l’experiència d’actuar a l’exterior i en una sala
Democratitzar els carrers i omplir-los de cultura. Aquests van ser dos dels objectius que van impulsar la creació de la Fira de Teatre al Carrer de Tàrrega, l’any 1981. No feia tant que Franco havia mort i els artistes, amb el fundador de Comediants, Joan Font, al capdavant, reivindicaven la necessitat de reconquerir l’espai públic per a les persones. 27 anys després el debat sobre l’ús de l’espai públic és més viu i virulent que mai. La nova edició de la fira, l’última comandada per Jordi Duran, té en la reivindicació del carrer l’eix vertebrador. Però, ¿què suposa treballar al carrer? ¿Quins avantatges i quins inconvenients té fer un espectacle a l’aire lliure en comparació amb els de sala?
L’espectacle Pelat ha permès a l’artista Joan Català voltar per quatre continents. Necessita una infraestructura mínima, només un pal que compra a cada lloc on actua per no haver d’assumir les altes despeses de transport, i es pot fer pràcticament en qualsevol lloc. “He actuat per a grups reduïts i per a audiències de 1.000 persones”, diu. El que més li agrada del carrer és la varietat del públic. En canvi, el principal inconvenient el troba en la dificultat de mantenir la seva atenció.
Pelat no ha parat de representar-se des que es va estrenar fa cinc anys a Fira Tàrrega, on ara torna. Però, a més d’aquest espectacle, Català portarà a la fira una nova proposta, 5.102 m/s, i la intenció de l’artista és acabar fent-ne un espectacle de carrer i un de sala. “Tinc ganes de provar nous reptes. La sala demana més responsabilitat, exigeix un treball de llums, espai sonor, decorats...” Per a algú avesat a dependre només d’ell mateix, el salt és considerable. Bé, d’ell mateix i del clima, l’actor més imprevisible i temut de tota companyia de carrer.
El risc de pluja, vent i altres inclemències últimament ha entrat a formar part de les preocupacions de Les Impuxibles, la companyia de les germanes Clara i Ariadna Peya. Elles han decidit fer el viatge invers a Català i a Tàrrega estrenen la seva primera peça de carrer, Painball, una obra sobre la llibertat d’expressió. Tenien clar que havia d’arribar al màxim de gent possible. “Considerem molt important democratitzar la cultura, posar-la a l’abast de tothom”, diu Ariadna Peya. I això significava renunciar a la comoditat de la sala, on tot es té molt més apamat i previst. “A l’aire lliure tot és diferent cada dia, des de l’espai on actues fins a l’aforament, i això fa que l’espectacle també canviï”, assegura la seva germana. En un teatre convencional l’espectacle es pot embolcallar amb l’acompanyament tècnic, i de fet a Painball la Clara utilitza el seu instrument habitual: un piano de cua. Això complica i encareix l’espectacle, però a més de necessitar-lo com a mitjà d’expressió, a la pianista li agradava la idea de treure del seu hàbitat un instrument tan delicat i exclusiu. Quadra amb la idea de conquerir nous espais per a la gent.
L’artista mallorquina Diana Coca ha treballat en les condicions més extremes, però no s’ha plantejat mai actuar en sala. A Tàrrega presenta el seu treball més vinculat a les arts escèniques, Corporeïtats al límit, sense desvincular-se dels seus orígens. Coca ve del món de la imatge, l’acció i la performance al servei d’un art polític i de denúncia. I entén el carrer com l’últim bastió per a la reivindicació de la democràcia. “L’única manera que ens queda de tenir poder és amb l’ús del cos al carrer”, reflexiona. Entre molts altres llocs conflictius ha actuat en el pas d’immigrants entre Mèxic i els Estats Units i a la Xina ferida pels fets de Tiananmen. El treball de camp en el marc d’una residència artística al Macba entre el novembre i el febrer passats li va permetre comprovar la perillositat dels carrers catalans després de l’1-0 “per l’arbitrarietat de la violència, les denúncies i les detencions”. En l’espectacle que porta a Tàrrega reivindica el dret de la dona, tradicionalment relegada a la invisibilitat de les estances privades, a passejar pel carrer sense ser agredida. L’escenari, esclar, condiciona el missatge, i aquesta és potser la gran diferència entre el teatre en sala i el teatre al carrer.
+ Detalls
FiraTàrrega
Fins al 9 de setembre