El teatre de Joan Ollé com a espai poètic
La història del teatre català dels últims cinquanta anys no seria fàcil d’explicar sense la figura de Joan Ollé, mort aquest dimarts als 66 anys. I no sols perquè en els animosos anys setanta va fundar la companyia Dagoll Dagom (el nom el va posar ell mateix), sinó per la voluntat de fer del teatre un espai poètic singular. I això vol dir la tria d’autors, títols i projectes allunyats del convencional, amb lògiques excepcions. Vull dir que Joan Ollé tot sovint es fixava en propostes d’alt contingut poètic com Quartet, de Heiner Müller; Woyzeck, de Büchner, o en obres d’autors que difícilment es veuen a les cartelleres com Peter Handke, de qui va dirigir De poble en poble i L’hora en què res no sabíem els uns dels altres. Si decidia fer un Lorca es fixava en Así que pasen cinco años, i si era un Brecht, en Baal.
Hi havia en Ollé una admiració i estima reiterada tant per la cançó francesa de Brel i Brassens com per la paraula dels poetes catalans, dels quals ben segur que ho havia llegit gairebé tot. De Joan Salvat-Papasseit, amb qui gairebé va debutar el 1977 (Nocturn per a acordió) a Joan Brossa, de Salvador Espriu a Jaime Gil de Biedma, Narcís Comadira, Joan Maragall o Vicent Andrés Estelles. Penso que era en aquest territori de la paraula no escrita per a l’escenari, però farcida de música i sentit, on Ollé es trobava més còmode per fer creacions i on va assolir els millors resultats. Ja fos en aquell punyent Coral romput (Estellés, 2007) com l’última mirada sobre Gil de Biedma a Las personas del verbo (Teatre Lliure de Gràcia, 2017). I fora de l'estricta poesia, en l'adaptació de títols com El quadern gris de Josep Pla o La plaça del diamant de Mercè Rodoreda, de la qual en va fer diverses i reeixides versions (una de les quals va propiciar el debut teatral de Lolita Flores).
Cal recordar també el seu interès per la dramatúrgia catalana dirigint obres de Josep Maria Benet i Jornet en els inicis de la seva carrera, i de Lluïsa Cunillé a principis del nostre segle, amb no gran fortuna, si és que es pot dir, en aquest últim cas.
Llevat de les produccions al Teatre Nacional de Catalunya, en els últims anys el teatre de Joan Ollé va incidir en un procés de neutralització de les emocions dels intèrprets al màxim possible, i acostant-se en aquest sentit a certes tendències de la postdramatúrgia europea.
