Teatre claustrofòbic ben fet

Hi ha obres que no són fàcils d’explicar sense revelar allò que convé que els espectadors vagin descobrint al llarg de la funció. I aquesta és una d’elles. Una obra primerenca del dramaturg anglès Dennis Kelly, autor d’una trentena d’obres dramàtiques i també del llibret del famós musical Matilda així com del guió de la pel·lícula del mateix títol. En tot cas podem dir que Després del final s’adscriu en el subgènere del teatre claustrofòbic, com aquell primer èxit de Jordi Galceran (Paraules encadenades) o el Misery de Stephen King que Sergi Mateu va estrenar al Teatre Principal el 1999. En aquest subgènere sempre hi ha un lloc del qual no es pot sortir, ja sia perquè no et deixen o perquè no pots. I, esclar, un personatge amb un cert desequilibri.

A Després del final, la jove i popular secretària Louise es desperta en un refugi subterrani. Ella no recorda res del que ha passat i el seu company de feina del departament de reprografia, el Mark, li explica que l'ha rescatat de la carnisseria creada per una bomba nuclear de maleta. Per sort, el Mark ha conservat en molt bon estat el vell refugi del jardí de la casa que va comprar fa uns anys. Per si de cas, l’ha mantingut proveït de menjar. La Louise no té altra opció que acceptar el que li diu el Mark.

El Mark és amable, maniàtic i poc estimat en el seu entorn laboral. Però també és amic de la Louise, amb la qual ha mantingut moltes converses interessants. Ara, tancats fins que s’acabi l'alerta nuclear, tindran temps per xerrar, per dormir, per menjar.

Teatre claustrofòbic i psicològic d’altíssima exigència per als intèrprets. Com és el Mark? Ramon Pujol se l'ha fet seu. Amb una amabilitat pertorbadora i una tranquil·litat sospitosa subratllada per un lleu tartamudeig. Meritxell Calvo és una Louise agraïda... al principi. Magnífica la direcció de Marc Rosich, responsable també d’una traducció que llisca amb ganes. Molt eficaç el senzill espai escènic de Paula Font Creixell. Una proposta de teatre ben fet molt recomanable.