Els silencis inquietants d’Annie Baker al Lliure

Excel·lent joc teatral el que planteja la dramaturga nord-americana Annie Baker a The flick (traduït aquí com El cine) al confrontar un espai dedicat a projectar somnis, la platea d’un cinema, amb la grisa realitat dels qui l’habiten dia darrere dia com a treballadors mal pagats. Dos nois (Sam i Avery) i una noia (Rose) que escombren crispetes i recullen vasos buits i s’ocupen d’un dels últims projectors de 35 mm que queden a l’estat de Massachusetts. Ells i les seves històries personals són els protagonistes d’una proposta que en un segon terme ret homenatge al cinema i s’acosta lleugerament al film Cinema Paradiso al plantejar el debat sobre l’essència del cinema amb el salt de les llaunes de bobines de 35 mm al projector digital, al so de grans bandes sonores.

L’escenari del Lliure s’ha transformat doncs en la platea d’un cinema que pot recordar el vell/bell Alexandra de la rambla de Catalunya o altres cinemes de barri dels anys setanta. Una porta batent que quan s’obre deixa veure cartells de pel·lícules tan famoses com E.T., parets d’un magenta desgastat, cinc fileres de butaques vermelles, la moqueta del passadís amb els seus llums i la cabina de projecció. Una esplèndida escenografia realista (Sebastià Brosa) per a un text així mateix realista, però amb un molt peculiar tractament dels silencis i el temps escènic que la directora, Marilia Samper, ha respectat escrupolosament. Segurament massa, perquè el temps entre un segon i un altre es converteix en eternitat. Això no és Pinter. Baker i Samper han creat el silenci inquietant del qual és difícil escapar-se. Malgrat això i després d’una dotzena, o més, de seqüències, el text enganxa en les converses més fluides que desvelen les inquietuds i desgràcies dels protagonistes. Són prou humans i propers els seus drames vitals. Llàstima que aleshores arriba l’entreacte. I en el segon acte torna la laxitud temporal fins a un final que s’allarga innecessàriament (és necessari el passeig de caixes?) amb homenatge a la Pulp fiction de Tarantino inclòs. I cal dir que l’esmorteït to de la funció canvia radicalment quan surt a escena la Rose. Si el Sam de David Marcé Tarradas i l’Avery de Ton Vieira Poblet són força encertats i treballen bastant bé el detall, és la Rose de Sara Diego Boladeras qui ens sedueix per la sinceritat i la credibilitat erigint-se en la mestressa de la funció.