Set hores dins del fabulós viatge teatral de Robert Lepage

Putin acaba d’amenaçar el món amb l’ús de l’armament atòmic. No és el primer cop. I no serà l’últim. I en aquest context internacional, Robert Lepage reposa a Madrid la seva primera creació amb la companyia Ex Machina. Lepage, el mag del teatre; Lepage, el poeta, recupera un espectacle creat fa gairebé trenta anys que sortosament vam veure al Festival Grec del 1995 i que manté la seva terrible actualitat.

The Seven Streams of the River Ōta va néixer després de la visita de Lepage a Hiroshima, la ciutat arrasada per la bomba Little Boy. Lepage i la seva troupe tornen a Hiroshima per explicar-nos una llarga història de dolor i mort. I de gran teatre. Teatre sobre les persones que van patir l’esdevenir de la història. Teatre de les víctimes d’un món que aquell 6 d’agost de 1945 va canviar la història de la humanitat. Però també teatre de la resiliència. Teatre sobre la trobada de cultures distants, sobre l’amor fraternal, sobre els reptes de l’amistat. Teatre sobre homes i dones que sobreviuen a la seva petitesa amb estratègies insignificants. Teatre sobre el teatre en una superba recreació d’un vodevil de Feydeau que esdevé realitat. L’humor que s’escorre entre el drama. La vida que envaeix la ficció. I quins intèrprets!

Set hores d’un viatge des del moment en què un soldat americà armat amb una càmera de fotos truca a la porta de Nozomi, una vilatana amb una filla cega, per fer un reportatge sobre els efectes de la bomba atòmica. Pura poesia. Una abraçada. Un petó. I un fill que s’obre camí a Nova York tocant el contrabaix el 1965. Dos germans desconeguts que es troben i que es diuen igual: Jeffrey. I viatgem a Amsterdam el 1985 amb el Jeffrey americà malalt de sida. Brutal. Descomunal escena d’eutanàsia que ens gela l’alè. Plorem. Salt enrere. Al camp de concentració de Theresienstadt el 1943. La mort, l’assassinat, planificat. I la bellesa i l’oprobi es troben en la interpretació del suïcidi de Madame Butterfly. I tornem al Japó. A la commemoració del quarantè aniversari de la bomba... I quin joc escènic! La façana d’una casa japonesa que canvia amb el desplaçament de les parets shoji de paper. Sensacional.

Lepage fa senzill el que és complex en un compendi de les formes teatrals. La seva proposta excel·leix virtuosisme, precisió i un compromís humanístic que el fan permanentment actual. Llàstima que cap dels nostres teatres públics s’hagi interessat per portar a Barcelona un espectacle que, amb el Mahabharata de Peter Brook o els Goldoni de Giorgio Strehler, figuren entre el millor teatre del segle XX.