Mónica López: “Sempre penso que mai seré l'actriu que volia ser i això em destrossa”

BarcelonaLa directora Carol López va saber que podria fer Les amistats perilloses a la sala gran del Teatre Lliure quan va tenir el "sí que vull" de Mónica López com a marquesa de Merteuil. López (Las Palmas de Gran Canaria, 1969) és de les actrius que, sense fer soroll, no han parat mai de treballar al teatre i l’audiovisual al costat de Mario Gas, Carles Santos o Rodrigo Sorogoyen. Diu que ha sigut fer la cinquantena i que li caiguin papers protagonistes, com la sèrie Rapa i la comèdia De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda de La Calòrica, que li va valdre un Max. Del 18 de maig al 18 de juny interpretarà a Montjuïc la novel·la de llibertinatge, venjança i amor de Pierre Choderlos de Laclos.

Les amistats perilloses és un clàssic que tothom recorda per les pel·lícules de Stephen Frears i Milos Forman. Hi afegeix més pressió?

— Fent un clàssic ja tens mitja feina feta, perquè vol dir que el text ha sobreviscut el pas del temps i que ens representa, a la humanitat. Jo soc molt fan de les pel·lis, i ¿com em puc comparar amb la Glenn Close o l’Annette Bening? Però crec que els textos universals hi són perquè els agafem i els fem servir per dir les coses que ens importen en cada moment. Com a dona de 53 anys, m'interessa el que li passa a aquesta dona.

És dolenta. Carol López diu que és psicòpata.

— És una dona que es fa a ella mateixa al segle XVIII, una dona que exerceix un poder brutal i que juga tan fort que acaba destruïda, com tots els personatges de la funció. Hauríem fracassat si féssim una funció políticament correcta. Esclar que hem millorat moltíssim, però hi ha coses que continuen passant: l'ésser humà es corromp, és pervers, i això no ho canviarem. Com més incòmode sigui, millor.

¿En el seu moment ho vam llegir com un joc de dos seductors i ara els veuríem com dos abusadors?

— Que a més es diverteixen corrompent, hi troben plaer, cadascú amb les seves preses, amb petites venjances i intrigues.

Ressonen casos com el d'Epstein, on hi havia implicat el príncep Andreu. O els abusos de menors per part d’intel·lectuals francesos. O fins i tot el cas Dani Alves té a veure amb l’abús de poder.

— I tant. Creuen que ella no dirà res, que fins i tot estarà il·lusionada que l'hagis violat al lavabo. El més fort és que aquesta gent se senten tant per sobre que, quan els passa, no entenen res, ho troben injust. I això ho expliquem. Per això trobo que és un mirall: podem veure que no hem avançat tant i ens podem cagar en aquesta classe social.

¿Heu debatut gaire el consentiment?

— Les amistats perilloses és profundament immoral. La petita Cécile és una joveneta corrompuda però que disfruta i que no només és víctima. És violada a la seva habitació. Però, com el Harvey Weinstein, que la va violar al despatx i ella va tornar a una reunió amb ell, doncs aquesta nena també, torna a donar-li la clau a Valmont perquè hi vagi la nit següent perquè s’adona que això li donarà poder. No va dir "no". És terrorífic, el que dic, és incorrecte, és immoral, però això passa! Les festes del Berlusconi mateix... És superactual i no ho suavitzarem.

El teu personatge amb els anys guanya en dolenteria. A tu com t’ha canviat, l’edat, professionalment?

— És curiós. A la vida em sento més serena, en el sentit que ja no m'importa haver-me engreixat, no m'importen les arrugues, no m'importen les taques, ja no té tant pes què em poso i què diran. En canvi, a la feina cada cop sento més responsabilitat, cada cop ho passo pitjor a les estrenes, cada cop estic més insegura. Soc molt pesada, em sap molt greu pels meus companys, he de demanar perdó moltes vegades perquè m'adono que perdo molt de temps amb la meva inseguretat en lloc de tirar cap endavant.

De veritat?

— Sempre ha sigut així, però, en lloc d'haver-ne après, crec que cada cop és pitjor, cada cop em sento pitjor actriu, i hauria de tenir més armes. Però sempre penso que mai seré l'actriu que volia ser i això em destrossa.

Com volies ser?

— Com que era una actriu molt correcta i molt obedient, volia ser una actriu gamberra i desobedient. I no ho he aconseguit, això em dona una inseguretat brutal.

Però, a veure, t'hem vist fer gamberrades brutals als espectacles de Carles Santos.

— És quan més he disfrutat a la meva vida. Però saps la partitura que tenia allà? Em podia tirar a qualsevol piscina, perquè sabia que cauria en un coixí i, si no, tant me feia. Si em fotia una hòstia sabia que al Santos li agradaria encara més. Era feliç perquè no pensava en mi mateixa, pensava només que havia de fer el que em flipava tant de Carles Santos, que era la persona que més he admirat mai, l'únic modern real que he conegut. Llavors estic molt emprenyada amb mi i, en lloc de treballar més, perdo el temps queixant-me dient "No puc, no ho sé". Ha de ser un llauna tenir una persona tan insegura al costat durant uns assajos. Em sap molt greu.

I això t’ho has treballat?

— Tinc una amiga que em diu que vagi al psicòleg i jo li dic: "Ves-hi tu!" Perquè que la gent sigui tan segura a mi em fa dubtar. Jo m'entenc, a mi mateixa: la vida és una inseguretat perenne i el teatre hauria de ser-ho. Que la gent vagi, ho faci i tothom estigui tan content d'haver-se conegut em destrossa per dins. Per tant, no soc tan inconseqüent amb la meva manera de pensar, però és veritat que aquest món en què estem has d'estar molt segura. Ara tots hem de ser segurs, guapos, joves, tot meravellós. Doncs jo no, jo soc insegura per naturalesa i estic orgullosa de ser-ho. Soc una rara avis. Però no aniré al psicòleg pel fet de ser insegura.

Vols dir que no és un posat, aquesta seguretat?

— Segurament, però potser van més tranquils. Jo pateixo molt, pateixo molt i no hauria de fer-ho, perquè ja tinc una edat i només són obres de teatre. Però és que m'hi implico molt, penso que una obra de teatre ha d'anar més enllà, estic farta de l'entreteniment, perquè tot és entreteniment i publicitat. I jo crec que així ens va, que la cultura ha caigut en un pou. La cultura ha de fer mal; no sempre, també ha de ser agradable, com un bosc, que et dona bàlsam. Però, per a mi, sentir pietat per l'ésser humà és un bàlsam. En canvi, veure estrelles de cinema i gent exitosa tota l’estona... Estic molt més interessada en el fracàs que en l'èxit i, en canvi, avui dia ets burro si fracasses. Jo vull aprendre i ara has de triomfar.

L’obra mostra el que podia fer o no una dona de l'època. A tu com t’ha condicionat?

— M'ha emprenyat molt que no hi hagués personatges interessants de les edats que teníem nosaltres, perquè sempre els personatges masculins estaven millor, eren més interessants. Hòstia, jo també vull fer algun Hamlet, no? I m’ha emprenyat molt la diferència de preu, perquè sé que al Lliure o al Nacional he cobrat menys que el meu company home quan estàvem en la mateixa categoria. Ho veig masclista total.

T'ha costat fer aquest tipus de papers amb dosis d'erotisme?

— Sí, a sobre un escenari no és fàcil i jo soc tímida i una mica puritana, malgrat meu. Però també m'ha divertit fer una cosa allunyada de mi.

Ets puritana?

— Sí, en el sentit que vull que tothom sigui bo, que tothom faci les coses bé. Em falta la hipocresia del catolicisme, que peques, reses tres Aves Maries i endavant. Jo no. No és que sigui rancuniosa, perquè perdono, sinó que soc molt exigent amb mi mateixa i també amb els altres. Vull que la gent sigui bona i no puc admetre un mal comportament. I això és un niu d'infelicitat. Hauria de ser més permissiva amb mi i amb els que m'envolten. Ui, t'estic dient coses molt íntimes.

...

— I si ets puritana a la vida, mira, però en el teatre no, és fatal, perquè al teatre has de ser un gamberro, has de provar, has de ser salvatge. En el teatre has de ser incorrecte, immoral, si vols ser l'actriu que jo volia ser. I per això segurament no hi he arribat mai ni hi arribaré mai, perquè tinc un Pep Consciències a dintre que em diu que he de ser correcta i bona. Suposo que té a veure amb l’educació, d’escola alemanya, perquè la meva mare era alemanya i venia d'una família protestant, tot i que ella no ho era gens. De fet, el meu besavi era un missioner que se'n va anar a Sud-àfrica a convertir la gent.

I aquesta funció et farà trencar amb això?

— Tant de bo! Estic convençuda que quan hagi passat el tràngol de ser tan observada i vingui públic normal em deixaré anar i disfrutaré més el gaudi de la perversitat, que ha de ser fantàstic. I si la faig mínimament bé, hi haurà algú que o s'emocionarà o s'ho creurà o empatitzarà o m'odiarà, o jo què sé, el que vulgui, però li passarà a alguna cosa, i és el meu màxim objectiu.