Semolina Tomic: "A l'Antic Teatre ens aixequem cada dia com si anéssim a la guerra"

BarcelonaDes de fa més de dos anys, l'Antic Teatre sap que el propietari del local els vol multiplicar el lloguer un 500% quan se'ls acabi el contracte, el gener del 2027. La sala, que el 23 d'abril farà 20 anys, respira des d'aquest dimecres una mica més tranquil·la: l'Ajuntament de Barcelona ha dit que modificarà el Pla General Metropolità perquè l'Antic Teatre tingui categoria d'equipament cultural. El consistori negociarà amb la propietat per mantenir el projecte a l'espai ubicat al carrer de Verdaguer i Callís, i, si no arriba a un acord, comprarà l'immoble per expropiació. Julijana Tomic (Osijek, antiga Iugoslàvia, avui Croàcia), coneguda artísticament com a Semolina Tomic, és la fundadora i directora de l'Antic Teatre.

En quina situació està l’Antic Teatre ara?

— En una situació de resistència permanent pel que fa al nostre espai. La gentrificació i tots els problemes del propietari amb el lloguer ens aboquen a la incertesa contínua. Ens aixequem cada dia com si anéssim a la guerra. Som militars, no militants, lluitem permanentment per seguir existint. És molt desgastant, però és el que hi ha. 

El 2005 vau convertir un espai abandonat en la sala que és ara l'Antic Teatre. Com ha canviat des d'aleshores?

— Quan vam arribar a l’Antic era una cova ruïnosa. Vam fer una reforma integral durant 10 anys amb la majoria de diners públics, però també amb altres ajudes. Les accions polítiques en qüestions com l’Antic Teatre són decisives. Som un dels motors de Cultura de Base. Hem creat un Observatori Ciutadà de Cultura de Barcelona. Lluitem des del contrapoder contra les institucions i tots els partits polítics al poder. Cap partit polític té la cultura i l’art com un bé de primera necessitat. Les esquerres avui dia són inexistents, perquè el primer front d'un partit d'esquerres hauria de ser la cultura, que és l’únic pilar real transformador de la societat.

Quin rol juga l'Antic Teatre dins de les arts escèniques?

— L’Antic és un gran trampolí per a molts artistes que avui dia són artilleria pesant d’art contemporani a Europa i al món. La gent que surt d’aquí és tendència als festivals, a teatres nacionals, i al seu país gairebé ningú els coneix. Aquesta és la tragèdia de l’art contemporani del país. Tant de bo existeixi un Teatre Lliure o un Teatre Nacional que amb diners públics faci art contemporani. Però no existeix, i això no és normal. No pot ser que un teatret independent amb el seu bar sigui gairebé l’únic lloc on els artistes d’art contemporani puguin començar. 

Funcioneu a través de l'autogestió. Com us financeu?

— Amb els ingressos que obtenim del bar paguem la infraestructura i quasi la totalitat del nostre projecte. Després tenim algunes ajudes. Per què en una ciutat com Barcelona, on el turisme porta molts diners, no existeixen projectes similars? Aquesta mentalitat d'autogestió i cultura no existeix aquí. Vinc de Iugoslàvia, d’un sistema totalment diferent, on un bé comú és un bé per a mi però també per a tots. Aquí és on ha d’entrar l’educació. Com pot ser que no existeixi la pràctica obligatòria d’ensenyament de l’art? La societat no té una experiència viva al seu cos sobre què significa fer art. Estudiar música no implica que t’hi hagis de dedicar, significa que tens coneixement de solfeig, de tocar un instrument, i quan vas a un concert saps què estàs escoltant. Encara vivim en un país feixista on el poder de la dreta és tan fort que impedeix introduir l’art i la cultura a l’educació.

La precarietat és molt present en les arts escèniques catalanes. Com la viviu vosaltres?

— Nosaltres parlem de la lluita de classe, d’una classe obrera. Avui dia hi ha una neteja de cervells i preval la idea que la classe ja no existeix. Això és absolutament mentida. L'arrel de la precarietat de l'artista està en l’statu quo creat des de la Transició. Els recursos no arriben a la ciutadania, però hi són, no pot ser que només se’n vagin a l’elit i a la burgesia. La cultura és de qui la treballa i la cultiva. Tenim tot el dret a tenir tots els recursos i els espais simplement perquè existim. Com és possible que hi hagi tants consorcis i convenis donats a dit a fundacions privades? Per això volem auditories, volem saber on van els diners. A Barcelona només hi ha tres sales públiques: el TNC, el Mercat de les Flors i L’Auditori. Tota la resta de l’ecosistema cultural és de fundacions privades governades per institucions públiques.

Al maig tindrem eleccions municipals. Com us poden afectar?

— És l’any crucial per al nostre projecte. L’única manera de tirar endavant passa per una solució política. No sé si ha de ser comprar l’espai, llogar-lo o arribar a un acord amb el propietari, però tot depèn de les negociacions amb aquest senyor. Ara comencem la campanya. O arribem a qualsevol tipus d’acord que ens permeti seguir, o haurem d’acabar amb el projecte. No volem marxar a cap altre espai. L’autogestió amb el bar és l’essència del nostre projecte. Buscar un lloc alternatiu ni ens passa pel cap.