Estrena teatral

Santi Fondevila: "Els jutges, els reis i els polítics es reparteixen l’absurd de l’espectacle"

Crític de teatre i dramaturg. Estrena 'La gran farsa' al Temporada Alta

Retrat a Santi Fontdevila Santi Fontdevila fotografiat a Barcelona.
Estrena teatral
4 min

BarcelonaSanti Fondevila (Barcelona, 1953) es coneix totes les platees dels teatres catalans. Des de fa dècades, el crític teatral de l'ARA es passeja per les estrenes dels espectacles per disseccionar-les i fer de prescriptor als lectors. Ara Fondevila suma una nova màscara, la de dramaturg. Arran del judici i la sentència del Procés Fondevila va escriure La gran farsa, una obra de teatre plena d'absurd sobre els jutges, els polítics i els reis. La dirigeix Ramon Simó amb Jordi Martínez, David Bagés, Xavi Ripoll i Santi Ricart al repartiment. L'espectacle s'estrena aquest divendres a El Canal de Salt, dins el festival Temporada Alta, i es representarà a la Sala Beckett de Barcelona a partir del 15 de desembre.

Com s'ha convertit en dramaturg?

— L'espectacle respon a l’enuig resultant de la sentència del Procés. Vaig considerar que era injusta i fruit d’una instrucció inquisitorial que prejutjava els fets. Tant és així que van fer una rectificació tècnica a la qualificació dels fets del Suprem. Vaig escriure l'obra, vaig ensenyar-la a un crític i em va dir que estava bé. Després Salvador Sunyer [el director de Temporada Alta] em va dir que no havia pogut parar de riure i Ramon Simó em va dir que ell la dirigiria. Necessitava un productor. Tenia un terreny als afores de Figueres, a Terrades, on des de feia 16 anys em volia fer una casa. Vaig dir: "Saps què? Me’l venc i amb els diners munto La gran farsa". Segurament perdré els diners, però si em comprés un cotxe, d'aquí a cinc anys tampoc valdria gran cosa. Els plaers que em pot donar l'espectacle no es poden valorar monetàriament.

Li genera contradiccions ser crític de teatre i alhora dramaturg?

— No he canviat de barret, he afegit una màscara més. Hi he pensat i, des de l’honestedat, no veig que tingui cap conflicte. La Magda Puyo és la dona del Ramon Simó, i va estrenar una obra fa no res a la Sala Beckett. Per a mi era un compromís criticar-la. Afortunadament, l’espectacle estava bé. Però si no, ho hauria dit. Els crítics ens adrecem als lectors, no als actors. 

Els quatre intèrprets de 'La gran farsa'.

L'espectacle surt de l’enuig, però és una farsa. Com fa el camí fins a l'humor?

— He treballat com a advocat, conec els jutges. L’enuig va coincidir amb retrobar-me amb el text d'Ubú Roi d'Alfred Jarry. Aquell era el to que volia fer servir. A l’hora d’escriure em vaig deixar anar molt. M’agrada el sense sentit, l’absurd, els jocs de paraules. Vaig bolcar-hi tot això. 

Què és el que més el va fer enfadar del judici del Procés?

— El que més em va molestar és la confusió comuna entre justícia i llei. Les lleis són una qüestió geogràfica temporal. El que ahir era prohibit ara està autoritzat, el que allà està permès aquí està prohibit. No fa falta anar gaire lluny per veure lleis amb les quals s’han fet bestieses increïbles. La justícia no és això. A l’espectacle utilitzem una frase de Ciceró que diu: "L’aplicació excloent de la llei pot generar grans injustícies". Al final m’inspiro en l'afirmació atribuïda a Brecht que diu que tots els jutges són incorruptibles, perquè és impossible portar-los a fer justícia. 

L'obra està pensada com un mirall deformat del judici del Procés?

— La connexió amb el judici del Procés és menys evident del que es pot pensar. Si algú ve sense tenir en compte tot el que ha passat a Catalunya, veurà una farsa sobre un rei i uns jutges. Ara, segons el coneixement que es tingui de tot el Procés, hom pot identificar algunes frases i personatges. No hi ha cap referent, perquè en aquest país cal anar molt amb compte, que la llei mordassa encara està en vigor. No és una obra necessàriament independentista, s’hi identifiquen situacions que afecten tothom. 

Però inevitablement hi ha un posicionament. O no?

— El posicionament és: una monarquia inútil, una justícia injusta. La resta ho han de fer els polítics.

Quin retrat fa dels polítics?

— Formen part del magma. Els jutges, els reis i els polítics es reparteixen l’absurd de l’espectacle. Els jutges no parlen, però estan molt retratats. 

Ara hi ha molta desafecció política. Quin efecte creu que tindrà l'obra en el públic? 

— Cadascú ho rebrà com vulgui. Quan l’escrivia pensava a fer-la prou universal perquè es pugui fer fora, i de fet estic intentant portar-la a Bèlgica. El públic riurà, qui no riu del poder? És sa. Riure’s dels jutges és més perillós, però si t’ho fan els altres també està bé. I riure’s d’un mateix també. Aquí no queda ningú com a salvador, tots en surten malparats. 

La faria a Madrid?

— L’hauria de traduir al castellà. Si m’ho demanessin, potser sí que ho faria, no ho descarto. Depèn del que ens agredeixin.

Creu que els agrediran?

— Espero que Vox s’enfadi, em donaria prestigi. No els faré mai mal, però provocar un cert malestar intel·lectual a una gent com aquesta des del teatre, doncs sí. No crec que siguin homologables en una democràcia contemporània moderna.

Es va plantejar en algun moment de dirigir?

— No, soc molt respectuós amb el que puc i el que no puc fer. Si m’haguessin dit de fer un cameo de bufó, això sí. Però ei, sense frase.

stats