Directors i dramaturgs en desacord: què ha passat a la Sala Beckett?

BarcelonaEl món del teatre poques vegades fa visibles els conflictes interns. Per això la presentació de l'espectacle Els encantats a la Sala Beckett dijous passat va sorprendre a tothom. Durant la roda de premsa de l’obra, el dramaturg David Plana va llegir un comunicat en què expressava el seu malestar amb la posada en escena, a càrrec de la directora Lucia del Greco. Plana va definir la proposta de la directora com una obra "potent, visualment atractiva, i molt recomanable", però va dir que sentia "que la història i el to de l'obra havien quedat distorsionats".

Els desacords entre la directora i el dramaturg han posat sobre la taula una situació que sovint queda relegada a les bambolines del procés creatiu: què passa quan autor i director no s’entenen? Qui marca els límits de cadascun d’ells? Qui té l’última paraula sobre un espectacle? El debat és antic, assenyalen dramaturgs i directors catalans. "Em pensava que ja estava superat. Era molt habitual quan la meva generació començava a estrenar. Els autors no teníem trajectòria i els directors eren totpoderosos. Vam ser molts els que vam patir en carn pròpia aquest menyspreu absolut de directors cap als nostres textos", destaca el dramaturg i director Guillem Clua.

Idealment, dramaturg i director han de formar un tàndem que es tingui confiança i que tingui ganes de dialogar. Però cada procés creatiu és un món, i això no sempre passa. El director de la Sala Beckett, Toni Casares, explica que van escollir Del Greco per dirigir Els encantats de mutu acord amb el dramaturg. "Vam acordar amb ella que la posada en escena es faria a la Beckett, que és l'espai dels autors, i que havia d'agradar al dramaturg", subratlla Casares. En un primer moment Del Greco va demanar alguns canvis al text, que Plana va introduir. Després el procés creatiu va anar tirant endavant. Un actor va plegar perquè no compartia la mirada escènica de la directora i se'l va substituir. "Ens vam adonar que la direcció de la Lucia no anava en la línia que voldríem i en vam anar parlant, però li vam donar confiança", expressa el director de la Beckett.

Plana va mantenir-se al marge dels assajos fins ben avançat l'espectacle. Quan el va veure per primera vegada, va quedar "en xoc". "Sentia que la posada en escena perjudicava el text, li donava una pesantor que no tenia, el feia massa solemne", explica el dramaturg. Aleshores va reunir-se amb Del Greco i Casares per buscar solucions. "Vam proposar d'ajornar una setmana l'estrena per poder polir la proposta i intentar trobar maneres perquè l'autor quedés content. Ella s'hi va oposar", diu Casares. L'espectacle estava en un atzucac artístic fins que Plana va accedir a estrenar-lo tal com s'havia construït. "L'autor va autoritzar una posada en escena del text amb la qual està en desacord. És un gest que l'honora. Com a condició, només va demanar poder fer públic el seu desacord", explica el director de la Beckett.

Una indústria imperfecta

Hi ha molts factors que expliquen per què una situació així ha tingut lloc i no s'ha resolt d'una altra manera. "La nostra indústria és imperfecta. A vegades ens podem trobar empesos en projectes així perquè no ens podem permetre dir que no. Els autors volen estrenar els seus textos, els directors volen dirigir, i a vegades accepten l'encàrrec sabent que el text no està dins de la seva estètica ni la seva filosofia", reflexiona Clua. Les poques oportunitats i les pèssimes condicions laborals del sector ho agreugen. "Vivim una realitat molt precària i sovint no tenim temps per estimar prou el que fem. El teatre és una feina col·lectiva, hauríem de deixar de voler ocupar el centre i ocupar-nos més de la qualitat de les peces i del públic. Això no va d’egos, ni de generar bàndols", destaca la directora i dramaturga Victoria Szpunberg, que afegeix: "Per dirigir un text que no t’agrada has de tenir molt d’ofici. És una operació complicada, sobretot perquè quan comences el que et mou no és l’ofici, és la passió".

La directora i dramaturga Cristina Clemente va trobar-se en una situació similar a la de Plana el 2019 amb l'espectacle Andrea Pixelada, que va dirigir Marianella Morena i que també es va fer a la Sala Beckett. "En aquell moment vaig intentar fer un acte de confiança i vaig intervenir una mica, molt poc, als assajos. No crec que sigui un error ni del director ni de l’autor. Qui té la responsabilitat és la sala: s'han de crear equips de confiança", assenyala Clemente.

Toni Casares admet que s'han equivocat: "És un error que la Beckett estreni una obra amb el desacord de l’autor. A la Beckett no ha de passar". El director de la Beckett diu que van supervisar el procés creatiu d'Els encantats però que "no pots conduir artísticament l’opció estètica d’un director ni intervenir-hi del tot, hi has de confiar" i subratlla el paper dels actors –Guillem Font, Sandra Pujol, Òscar Rabadán i Hanna Tervonen–, que "estan defensant l'espectacle amb una professionalitat, un talent i un coratge bestials". Casares també indica que la Beckett ha fet una quarantena de produccions i només s’han trobat amb una situació així dues vegades.

El rol dels teatres públics

Que el desacord hagi tocat un autor contemporani viu de teatre en català ha fet créixer la polèmica, especialment dins del sector teatral. "Amb la primera estrena ja no hi ha bones crítiques, es talla l'oportunitat de portar aquell text a fora, l'autor desconfia del seu text", diu Clemente. "Que sigui una primera estrena implica que l'autor no podrà veure l'espectacle com se l'imaginava", apunta el dramaturg i director Sergi Belbel, que cita l'exemple del teatre anglosaxó, on "els autors posen al contracte que els directors no poden tocar els textos".

Els dramaturgs posen un altre tema sobre la taula: "¿Aquesta mena de protecció que hem volgut tenir els autors és una resposta a una tendència dels últims temps als teatres públics, davant la sensació que estem relegats a treballar en un teatre privat? És una situació anòmala si tirem la vista enrere. ¿La polseguera no serà perquè les últimes temporades els autors catalans no sabem on anar?", diu Belbel, i Clemente afegeix: "Estem en un moment difícil. Els teatres públics no estan confiant gens en la dramatúrgia catalana, se n’està fent molt poca". Relacionat amb aquesta qüestió, Casares destaca que per sota de la polèmica també hi ha un tema de "desprestigi molt greu del text i de la literatura" en benefici del teatre més estètic i visual. "La paraula escrita ha perdut molta incidència a l’hora de crear comunicació i pensament, però em resisteixo a pensar que això sigui un problema generacional", diu Casares, i Szpunberg afegeix: "Hi ha una mena de fascinació per l’estètica que em resulta elitista, força banal i grandiloqüent".

"No m'havia trobat mai amb una situació com aquesta. No és agradable", assenyala David Plana. Inevitablement, la seva relació amb Els encantats ha canviat. "Al cap i a la fi, la certesa més gran és que quan obra s’estrena, com un fill, deixa de pertànyer als seus pares. L’obra va deixar de ser meva un cop hi vaig escriure el punt final", afegeix el dramaturg. Lucia Del Greco se sent orgullosa de la feina feta i es mostra agraïda a l'equip. "Sento que he mantingut la meva integritat amb mi mateixa, he fet el teatre que m’agrada, que és l'únic que puc fer. M’agradaria que les opinions fossin sobre el muntatge i no sobre la polèmica que s’ha generat al voltant. Prefereixo no entrar-hi, perquè la meva feina està relacionada amb l’espectacle, no amb la polèmica", subratlla la directora. Els encantats serà a la Sala Beckett fins al 9 d'abril.