Estrena teatral

Rosa Renom: "Cobrem ara igual que fa cinquanta milions d'anys, és una cosa tremenda"

Actriu de 'La majordoma'

Rosa Renom durant l'entrevista a la platea del Heartbreak Hotel, aquesta setmana.
31/01/2025
6 min
3
Regala aquest article

BarcelonaMentre la taxista encara ha de posar el navegador per saber on carai és la sala Heartbreak Hotel (plaça Olivereta, Sants), els amants del teatre d’actors l’han col·locat entre els seus llocs preferits perquè sempre hi ha interpretacions magistrals. No ho és menys La majordoma, un text fosc i enigmàtic de Josep Maria Miró –que continua el tríptic de monòlegs iniciat amb El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc, que li va valdre el Premio Nacional–, i que té com a espadatxina una actriu de solvència i recorregut com Rosa Renom (Sabadell, 1963) en un personatge que fa garratibar.

Una hora i mitja actuant sola a l’escenari. Què se sent?

— Hi ha pànic, esclar, perquè estàs davant d'un tsunami i dius: “Mare de Déu!” Ja hem estrenat i encara veig tot el que em ve a sobre. Imposa. És ben bé com pujar a un tobogan i deixar-te anar.

Impressiona ja només el fet de saber-se aquest text. Hi ha algun truc?

— De fa molts anys que estudio amb la bicicleta estàtica, per anar agafant un ritme, una mica com un lloro. Molts secrets em sembla que no hi ha: són hores, fer colzes. I és pesat [diu allargant la a]. Quan el text ja et passa per dintre, com ara, que ja te'l fas teu, ja és una altra cosa.

Quan va llegir La majordoma què va sentir, no li va semblar duríssima?

— Sí, però també magnètica, enigmàtica. Fins i tot vaig acceptar fer-la sense haver-la entès del tot. Té una cosa que et fascina, que t’atreu, són aquestes obres que no te les acabes mai, i és la gràcia.

Què la va fascinar del personatge?

— La bogeria, i el recorregut que fa en 27 anys, que comença sent una noieta innocent de l'Eixample i acaba sent una mena d'amazona, una Calamity Jane que va impartint justícia pel seu compte. És bastant bèstia tot plegat.

Com connecta amb personatges tan especials?

— Hi ha alguna cosa que entens, pot ser una energia, una mena d’humor, una mirada sobre el món. Quan no els entens tant, també està bé, perquè no te’l portes cap a tu; a mi m'agrada anar cap a ells. És la manera que tens de créixer, de descobrir, de fer saltar una mica els límits, perquè si no sempre ens quedem aquí.

La majordoma és algú que, primer, tolera una situació brutal provocada pel marit, que recorda de lluny el cas Pelicot; es refugia en una rectoria, i anys després torna per explicar-li que ha après a ser mestressa del seu destí.

— Però d’una manera gamberra! Ella ha fet un procés, ha crescut, li han fet mal, li han fotut bufetades i ha après a conèixer-se i acceptar que té un cantó fosc. Per això també hi empatitzes d'alguna manera, perquè veus que la tia també ho entén, no és tonta ni està boja.

S’ha transformat després de ser tota la vida la "dona de", que és el paper que havien assumit moltes dones. La secundària.

— Sí, perquè amb les dones era imposat, era cultural, havia de ser així. Però si no pensem en homes i dones, un també pot estar més bé com a secundari que com a protagonista, per naturalesa. A mi m'agrada ser ajudant de direcció i, en canvi, dirigir no. No té per què ser pejoratiu, estar en segon pla. Depèn del valor que donis a les coses i de si estàs en segon pla perquè no pots estar al primer i és el que tu voldries. La gràcia és que tothom sàpiga estar en el lloc que està, sense que això sigui pejoratiu. Tots tenim dret a tenir ideals i a anar al màxim del que vulguem, però la societat ens imposa una mena de castes que... no ho sé, és una ximpleria.

Al teatre s’hi ha trobat castes?

— A Catalunya ho som poc, em sembla, del glamur aquest. Treballant a Madrid ho notava una mica més, que comptava si eres cabeza de cartel o si et donen el camerino 2 o 3. Aquí és més igual, som un país que ens hem construït a partir del teatre independent, de les companyies. No ho he viscut gaire, això de treballar amb un divo. Hi ha gent que és més delicada o amb qui potser costa més treballar, però de vegades és qüestió d'inseguretats. Per això no m'agrada gens que es facin assajos oberts al públic. L'assaig és un lloc íntim, on vas a equivocar-te, un lloc on et despulles davant dels companys. És la nostra cuina, i et sents fràgil. De vegades et poses en uns estats estranys. El meu home em diu: “No t’emportes el personatge a casa, però t’emportes tot el món del personatge. Ja noto si el personatge m'agradarà només per com et veig”. Jo no me n'adono, però sense voler el tens al cap, vas imaginant o somiant coses. L’intèrpret és un mèdium.

L’obra planteja què acceptaria per amor o per necessitat, per exemple.

— També parla de la bellesa i del paisatge. I de si hem d’agafar la justícia per la nostra banda. Com hem de reaccionar? És molt còmode criticar-ho tot fent només whatsapps. Ella agafa el cotxe i diu: “Ara ho arreglaré”.

Ha fet servir les obres per dir coses que volia dir com a Rosa Renom?

— Més que res, que depèn de com enfoquin un tema, si no m'agrada, no la faig. Hi he d’estar d’acord o m’ha de semblar que allò és important. Allò que diuen: m'estimo més fer de Hitler en una pel·lícula pro jueus, que no pas de jueu en una pel·lícula pro Hitler. A vegades hi ha obres falsament modernes amb unes ideologies per sota que no m'agraden. És una època que tots estem parlant massa, tots cridem massa i hi ha molt soroll. Costa entendre i discernir, per poder tenir les coses clares i posicionar-te. Trobo a faltar referents, penso en Albert Camus o aquest tipus de gent que et feia pensar. Em sembla que cal temps per pensar tres vegades o anar tres pams més avall. Tot és de primera pell: pam, pam, pam. No sé si s'ha d'anar disparant tant així sempre.

Ha pogut dir no?

— Si la cosa no m'ha agradat he dit que no, tot i que potser no tenia feina. Així com amb tele m'ho podria tirar a l'esquena i fer coses una mica més... En teatre no puc. És una cosa que has de defensar cada dia i si no t'hi veus... no podria. Tot i que tampoc hi ha tants papers per a la nostra edat.

Emma Vilarasau ho reclamava al recollir el Gaudí, que a les dones grans també els passen coses.

— Sí, fas la mare de, la veïna de, la senyora de, que potser també et passen coses, però és acompanyant l'altre. I està molt bé que existeixin, però també tenim històries pròpies. Cada cop hi ha més dones dirigint, escrivint, i homes també més conscienciats. Penso que de mica en mica això va canviant, però encara hi ha feina.

Ha participat en sèries de TV3 populars com Poblenou, Nissaga de poder, El cor de la ciutat o La Riera i, en canvi, no ha fet gens de cinema. Li interessa l’audiovisual?

— Sí, perquè és una altra gimnàstica: avui ets bo, demà ets dolent, demà et tornes boig... És més fresc, més immediat, et treu moltes punyetes de sobre. Has de salvar-te a tu mateix i tirar milles. Amb el cinema no tenim amistat, ja m'agradaria, però no s'ha donat. Potser perquè sempre he estat fent teatre, llavors tampoc no ho he buscat tant, no ho sé. Al teatre és on hi ha més temps de preparació, es pot anar una mica més al fons, és un treball d'equip.

Va debutar amb un Romeu i Julieta el 1983, amb 20 anys, en fa 42. Amb els anys es conquereix una certa tranquil·litat?

— No. Ahir estava com una moto. Amb els anys penses que això se't curarà, doncs no es cura.

I la seguretat de tenir continuïtat?

— No. És una professió que és precària sempre tota. Pots estar fent coses i tenir molt èxit, i potser no ho estàs cobrant. O pots sortir en una pel·lícula i que no hagis treballat en tot l’any. Tot és molt precari i els sous no pugen: cobrem ara igual que fa cinquanta milions d'anys, és una cosa tremenda. Clar, ja ens ho passem bé, però també hem de pagar el lloguer. Som animals de mal ajuntar i ens costa barallar-nos per les nostres coses, però ens hi hauríem de posar, perquè tot és massa precari.

Què continua trobant avui en el teatre?

— És un lloc per plantejar-se les preguntes, per qüestionar-ho tot.

stats