Reunió de masclistes sense vergonya

“És una caricatura despietada i cruel del mascle patriarcal”. El dramaturg i director Marc Rosich no té compassió a l’hora de parlar de les criatures que es passegen per la seva obra ASAP (Actes de Solidaritat Amb el Patriarcat) que es presenta el dijous 17 a la Sala Atrium de Barcelona. Les va escriure fa anys. I resulta colpidor comprovar com, en la seva capacitat d’horripilar, són plenament vigents i actuals. L’obra és una reunió de masclistes sense vergonya, de maltractadors verbals i psicològics. D’aquells que fa no tant semblaven destinats a la condemna pública però en temps de VOX i de retorn als binarismes esfereïdors del rosa i el blau treuen pit i reclamen allò que consideren seu per dret diví.

ASAP és un recull d’històries independents, algunes integrades a la seva obra Unhappy meals i les altres creades al llarg dels anys. Les ha recuperat i tornat a filar per relligar-les a petició de la companyia, La Trama Produccions, i veuen la llum un altre cop en uns moments en què, com diu l’autor i director, “s’ha obert la veda. El masclisme i el feixisme van estar un temps latents però han deixat de tenir pudor i es tornen a mostrar sense escrúpols”. “Penso que la truita ha girat molt ràpidament, que és el acostuma a passar amb els populismes”, diu, responent a la pregunta sobre què ha quedat sobre la suposada força imparable de la revolució feminista.

L’obra presenta diferents escenes de parella, situacions d’aquelles capaces de treure de polleguera qualsevol amb dos dits de seny, on els rols estan clarament repartits entre els castigadors, en el pitjor sentit de la paraula, i les seves víctimes. Rosich destaca que la seva mirada és irònica i ha defugit el realisme: ha posat un mirall deformant sobre les situacions descrites, caricaturitza els micromasclismes i les situacions derivades, de manera que la crítica està en la hipèrbole. Pretén que l’espectador no tingui més remei que riure, però alhora li quedi la sensació d’estar-se divertint a costa de detalls que no tenen cap gràcia, una mica a la manera de dos dels seus referents dramatúrgics, David Mamet i Thomas Bernhard. “Som conscients que el tema és molt delicat, i això ens ha fet ser molt sensibles a l’hora de tractar-lo. Ens hem preguntat molt si l’obra es prestava a interpretacions que no desitjàvem, per exemple si es podria llegir com una obra misògina. Però hem entès que justament és tan hiperbòlica que no es pot interpretar així. El que passa és que als personatges els han caigut totes les màscares, ja no tenen cap vergonya a l’hora d’expressar-se”.

“Sempre m’acaben sortint aquests tipus de personatges, potser perquè són com monstres que em fan por i m’agrada retratar el monstre que m’impressiona”, analitza Rosich. Ara bé, en la monstruositat que descriu, les responsabilitats no cauen totes del mateix cantó. Les dones de l’obra “tenen la pell foguejada per segles i segles de patriarcat, tenen la mili feta d’aguantar aquestes situacions. També són una caricatura, en el seu cas de com és possible aguantar tant en una situació d’opressió”. Perquè, en conjunt “oferim una visió molt pessimista del món que ens envolta, i de quines són les possibles sortides. És com una olla de pressió que es va carregant i carregant. No esclata en escena, però saps que ho farà en algun moment”.

Rosich destaca que aquesta és una obra que parla d’una manera molt explícita de qüestions com el sexe i la violència, però en canvi no s’ensenya ni un mil·límetre de pell. Els intèrprets van completament tapats, pantalons llargs i coll alt tant ells com elles, “uniformats amb un vestuari neutre i abstracte”, i es mouen per un espai també neutre. “La idea és que el públic acabi dient «Mare meva, quines coses diuen els maltractadors» i «Com pot ser que les seves víctimes aguantin tant » ”, conclou Rosich, en el fons contrariat per la nova actualitat que ha cobrat l’obra. “Tant de bo la realitat no ens anés tant a favor”.

+ Detalls

'Asap' (Actes de solidaritat amb el patriarcat)

Sala Àtrium (Barcelona)

Del 16 de gener al 10 de febrer