Crítica de teatre

Variacions sobre la memòria, amb un magnífic Sergi Torrecilla

L'actor protagonitza 'Retrat de l'artista mort', de Davide Carnevali, al Lliure de Gràcia

2 min
Sergi Torrecilla a l'espectacle 'Retrat de l'artista mort'.
  • Autoria i direcció: Davide Carnevali
  • Intèrpret: Sergi Torrecilla

El silenci dels morts és molt menys dolorós que el silenci dels desapareguts, diu l'italià Davide Carnevali en aquesta proposta d'enganyós teatre documental. Caldria afegir, però, que el silenci més insuportable alhora que culpable és el dels vius. El silenci d’aquells que no volen parlar, d’aquells que han preferit oblidar abans que assumir la responsabilitat individual o col·lectiva de les tragèdies polítiques com la que va patir Argentina entre 1976 i 1983 sota el poder de la dictadura militar o la d’Espanya des de la fi de la Guerra Civil fins al naixement de la democràcia.

De fet, l’obra de Carnevali vol relligar totes dues dictadures, però és l'argentina la que domina de dalt a baix la funció. Del franquisme, poc més que l'anècdota. Aquest Retrat de l’artista mort és un intent d’autoficció del mateix Carnevali, tot i que sigui un magnífic Sergi Torrecilla el que condueix durant noranta minuts una investigació entre criminal i musical que arrenca amb una carta del govern argentí sobre la restitució d’un apartament a Buenos Aires arrabassat a un músic durant la dictadura argentina, que es mira de relligar amb els antecedents reals de la família valenciana de l’actor durant el franquisme.

És un plantejament interessant sobre la memòria i la identitat mitjançant una proposta a la qual, no obstant, li costa arrencar per causa d’una estructura dramàtica dispersa, que es mostra incapaç de respondre a les múltiples preguntes que genera i d’assolir l’objectiu tot i l’efectista final. Ens queda, doncs, una mirada sobre l’horror amb el silenci dels vius com a protagonista i un treball sobre la veu dels espais, allò que xiuxiuegen dels que els han habitat. D’aquí l'esplèndida escenografia que reprodueix l'apartament i que és l’únic que es manté en les diferents versions que aquesta coproducció del Piccolo de Milà ha tingut a Itàlia o Franca, ja que l’autor busca sempre la manera de trobar lligams amb el drama argentí a partir de la vivència personal dels intèrprets de cada país.

stats