Reconstrucció de l'enigmàtic suïcidi d'una família

"Ens hem equivocat molt. Ho sentim". Una breu nota de comiat sense firma i quatre cadàvers penjats al porxo d’una casa de Coulogne, a prop de Calais. Eren els Demeester, una família francesa de classe mitjana sense preocupacions financeres ni problemes de salut que va posar fi a la seva vida el 27 de setembre de 2007. Per què? No hi ha cap resposta definitiva a aquest fet real.

Tampoc la busca Milo Rau, el director belga que a Familie fa una reconstrucció inquietantment realista de les últimes hores de la família. Ho fa, a més, amb una família de veritat, els Peeters. El pare, la mare (actors professionals) i dues filles adolescents lliurades a reproduir el camí cap a la mort. Un camí de natural normalitat amb temps per sopar un plat de musclos i marisc cuinat pel pare, per practicar anglès, per mirar vídeos familiars antics, per endreçar la casa i preparar el cadafal. I per trencar el gran silenci que anteposa la mort amb converses quotidianes d’allò que parlen els diaris. Que bé que ho fan tots quatre!

Ells i nosaltres sabem el final. Unes hores imaginades sense qüestionament, sense explicacions, sense gens de por, sense cap especulació sobre el motiu d’una decisió tan terrible en què Rau vol veure el dissortat camí de la nostra civilització que ens aboca a l’única sortida possible, la desaparició. I els espectadors seguim el pas del temps mirant en una pantalla l’interior de les estances de la casa, escoltant (llegint, esclar) els banals diàlegs fins que arriba l’hora. "Fem-ho ja!" Diu una de les filles.

Una nihilista invitació amb què Rau va obrir fa tres anys una trilogia sobre la vida íntima (la segona entrega, Dolor i bellesa, es va estrenar fa poc a Gant) allunyada del seu activisme en altres espectacles (recordem l’excepcional Hate radio sobre el genocidi a Ruanda que va visitar el Grec 2013) però amb la mateixa càrrega política d’un creador que mira la realitat per qüestionar-la i qüestionar-nos.

Familie resulta angoixant i més d’un es preguntarà si no resulta gratuït mostrar el suïcidi i deixar penjats els quatre cossos (la noia jove movia les cames) mentre sona una cançó de Leonard Cohen. Rau no ho creu pas. Diu que és un acte d’amor i solidaritat.