Un recital de l'Espert

De ben segur que l'illa de l’Aire té una magnífica posta de sol i que és un lloc idoni per airejar-se, però no hi vagin a buscar la felicitat. Les cinc dones amb les quals l’escriptor Alejandro Palomas debuta al teatre tenen massa secrets i tones de frustració com per albirar res més que el costum. Ni el precipitat apunt final –amb l’epifania alliberadora de Lia (Vicky Peña) quan accepta la mort de la seva filla Helena, desapareguda al mar menorquí fa un any– no pot neutralitzar el mar d’amargor i frustració de les cinc dones, ni guarir les seves ferides.

Cinc dones que no han sabut escollir l’home amb qui es van casar i que són hereves d’una tradició que aconsella la submissió i el silenci davant del mascle. Tres generacions de dones. I totes macades per unes relacions sentimentals tan estèrils com la llavor sembrada al mar. No obstant, hi ha entre elles una cosa semblant a l’amor. Potser la necessitat de companyia. Potser és inexplicable el que fa que es mosseguin i s’acaronin al mateix temps.

Cinc dones i una matriarca. Mencía. Noranta anys. Físicament dèbil però armada amb un sarcasme esfereïdor barrejat amb un cap que perd el nord. Ella és el centre de la família i el centre d’una funció en la qual Núria Espert ofereix un recital de maneres, d’expressions facials, de girs vocals. Ens atrapa. Ella és qui fa del sarcasme humor amorosint un drama prenyat de paraules pesants i de derrotes. I al bell mig, sempre Mencía. La matriarca que comanda el timó d’una nau de tristor i de resignació. Una Bernarda que no necessita manar, en un drama estàtic i monòton com el lament d’un animal i que ho fia tot a la presència de les cinc magnífiques actrius (Núria Espert, Vicky Peña, Teresa Vallicrosa, Miranda Gas i Candela Serrat). Una història de ressons antics per uns personatges sense evolució, aturats a la seva impotència i llepant-se les ferides de les emocions trencades. Palomas aprofundeix amb encert en el fons emocional dels personatges, però matisa poc la pell que els recobreix.

Mario Gas n’ha fet una posada en escena essencialista, continguda, a la qual manca joc, tot i que agafa volum amb les projeccions d’Álvaro Luna i atmosfera amb l’inquietant espai sonor d’Orestes Gas.