Quedar marcat de per vida per la màgia de Dagoll Dagom
Francesc Casadesús, Espartac Peran, Àngels Ponsa, Àlex Rigola i Christian Machío recorden com van queda captivats per espectacles com 'Mar i cel'
BarcelonaPer al director del Festival Grec, Francesc Casadesús, la companyia Dagoll Dagom és “la llavor del musical en català”. A ell mateix i a un reguitzell de personalitats de diferents àmbits consultades per l’ARA el primer contacte amb Dagoll Dagom els va deixar una empremta inesborrable. “En un dels primers cursos de dansa que vaig fer al poble, Agustí Ros, que era el coreògraf d’Antaviana, ens va fer la coreografia de l’Arlequí. Va ser la primera coreografia que vaig aprendre en una classe”, recorda Casadesús, que com a director del Grec ha programat La gran nit de Dagoll Dagom, un concert dirigit per Daniel Anglès que reunirà més d'un centenar d'actors i músics de l'11 al 13 de juliol. Més endavant, Casadesús va anar a veure Nit de Sant Joan al pavelló de Sant Hipòlit de Voltregà. “A Dagoll Dagom han mamat territori, han fet teatre a tot arreu”, explica.
En una altra parada de la mateixa gira, aquest espectacle va captivar el periodista Espartac Peran. “Recordo perfectament Nit de Sant Joan al parc central de Mataró, amb un munt de cadires a banda i banda, i un passadís al mig. Recordo passar davant de tothom, asseure’m a terra i quedar-me embadalit durant tot l’espectacle –diu Peran–. Jo tenia uns dotze anys, i aquest espectacle em va tocar amb la vareta de la creativitat, em va donar un impuls per ser més imaginatiu”. Peran recorda també altres espectacles com Antaviana, El Mikado i Glups! com “una glopada de màgia”. Té tanta passió per la companyia que va anar a veure el primer Mar i cel “tretze vegades”, i li va dir a Pere Calders, quan devia tenir uns divuit anys, que li posaria Antaviana a la seva primera filla (no se’n va sortir).
Una altra cara de la passió per Dagoll Dagom és transmetre-la, voluntàriament o involuntària, als fills: “T’asseguro que no els he adoctrinat, però van veure Mar i cel un cop; el primer el van veure per televisió i ja tenim entrades per anar a veure'l al setembre. Se saben tot el text i totes les cançons de dalt a baix!”, afegeix Peran. Existeix un altre cas molt semblant: Antaviana va marcar Àngels Ponsa, que també comparteix les cançons de Mar i cel amb els fills. “Vaig començar amb Antaviana i fins a L’alegria que passa els he vist tots. Signifiquen una gran part de la meva aproximació al teatre musical –explica Ponsa–. Encara que pots sonar molt tòpic, per a mi Mar i cel és un musical de referència. Quan en vam anar a veure la reposició amb els fills, també els va impactar, i ho hem portat sempre amb nosaltres”.
El poder de despertar vocacions
D’altra banda, els espectacles de la companyia han despertat vocacions, com la del director teatral Àlex Rigola. Va ser quan estudiava enginyeria de telecomunicacions. "No tenia ganes de dedicar-li deu hores diàries a l’enginyeria. Mai m’havia preguntat a què volia dedicar tot el temps. I em vaig adonar que era el teatre quan vaig veure els actors de Mar i cel damunt l’escenari", diu Àlex Rigola fent memòria. La seva carrera ha anat per camins molt diferents, però, així i tot, recorda especialment Flor de nit, i troba a faltar que no s'hagi reposat perquè el troba un bon exemple de recuperació de la memòria històrica. "M'hauria agradat que els meus fills l'haguessin pogut veure", diu Rigola.
La tropa liderada per Joan Lluís Bozzo, Anna Rosa Cisquella i Miquel Periel també va marcar Christian Machío, periodista, community manager del Liceu i expert en musicals. “Soc un dels tants adolescents que va descobrir Dagoll Dagom gràcies a una sortida amb l’escola per veure típica funció de dijous a la tarda. I, de fet, forma part del meu primer record no només d'un musical, sinó del primer espectacle teatral professional adult, segurament frec a frec amb Tricicle”, afirma Machío. L’espectacle va ser Els pirates. "Més endavant vaig esbrinar que es tractava d’una versió pròpia i força nostrada d’un clàssic de l’opereta britànica, The pirates of Penzance, dels mateixos autors que El Mikado, William S. Gilbert i Arthur Sullivan. Tota aquella barreja de cançons, coreografies, gran escenografia, orquestra en directe i, sobretot, comèdia, em va deixar tan aclaparat que encara hi vaig tornar pel meu compte unes quantes vegades més, també quan la producció es va transferir al Teatre Tívoli. Anar a veure Els pirates es va convertir en un passatemps assidu i en la porta cap a un llenguatge escènic, el del teatre musical, que ara forma part de la meva vida", conclou Machío.