Pol López: “Confio que hi hagi una revolució, o gairebé”

REW

<<

Quan vol, Pol López és molt precís. “Recordo la meva infància a Gràcia sortint a jugar a la plaça del Sol amb una samarreta del Barça de Kappa”. Insisteix en el nom de la marca. També li agradava moltíssim el cine i podia veure pel·lícules com Els intocables d’Elliot Ness les vegades que fes falta. A casa seva ningú tenia lligams amb el món de l’espectacle. Ell ha sigut el primer. “Vaig començar uns cursos al Col·legi del Teatre. El que primer era com un desig de jugar a l’escenari es va anar sofisticant i es va convertir en alguna cosa més que un simple joc interpretatiu”, explica. Es va matricular a filosofia, a la UB, però s’hi avorria. Així que va decidir provar a l’Institut del Teatre. I... bingo!

Quan encara estudiava va veure una obra dirigida pel polonès Krystian Lupa al festival Temporada Alta de Girona. “Em va fascinar aquell caos tan organitzat. A l’escenari hi havia risc, hi havia vida, hi havia animalitat. Era el teatre que jo volia fer, perquè és a partir d’aquesta interpretació quan pots sacsejar l’espectador i pots tenir una catarsi i un aprenentatge”, confessa. Un anunci a la borsa de treball del Teatre Lliure va canviar el seu desitjat Erasmus a Polònia per un paper en la versió d’American Buffalo que preparava Julio Manrique. “En aquella època, al 2009, la feina estava molt complicada i també em venia de gust treballar amb ell. Es pot dir que va ser la meva primera obra com a professional”, rememora.

PLAY

>

El paper del Bob a American Buffalo va ser la primera pedra d’una carrera teatral que s’ha forjat sobretot de la mà de dos directors: Julio Manrique i Pau Carrió. “Són persones completament diferents però que saben llegir molt bé les obres de teatre, com també en Lluís Pasqual. Fan una interpretació del que llegeixen molt bona, molt brillant, molt original i molt personal perquè a tot hi donen moltes voltes. Saben trobar la seva veu a l’hora d’agafar un text que ja existeix. Tinc confiança cega en qualsevol projecte que vingui d’ells”, explica el Pol. Aquesta fe li ha brindat papers tan potents (i alabats i premiats) com el d’Ivan al monòleg Ivan i els gossos, el de Christopher a El curiós incident del gos a mitjanit i el del mateix Hamlet a l’obra homònima de Shakespeare.

De rebot, també li han penjat l’etiqueta d’actor del moment. “Intento no ser conscient d’aquestes qüestions”, murmura amb timidesa. “Semblo un jugador de l’Espanyol B parlant així, però estic content de tenir feina i treballar. Partido a partido!”, bromeja. Amb els premis té una sensació semblant (el més recent va ser el Ciutat de Barcelona de Cultura 2015 pel seu paper a El curiós incident del gos a mitjanit ). “Això és com una explosió, dura un dia i és una excusa per fer celebració amb els amics. Em va fer il·lusió però hi dono la importància justa”. La precarietat laboral, en canvi, sí que el preocupa. “Tinc molts amics de la meva generació que les passen putes. Jo no em queixo, però també faig càlculs de diners. Amb el teatre no et pots comprar un cotxe si tens una família i un lloguer per pagar”.

FF

>>

Potser per això Pol López també té una companyia de teatre pròpia, la Companyia Solitària, que va fundar amb dos companys de l’Institut, Pau Vinyals i Júlia Barceló, i que a la primavera van estrenar amb gran èxit Hedda Gabler d’Ibsen. “Tenim entre mans el projecte més gran que hem fet fins ara, per a la temporada 2018-19”. “No te’n puc donar gaires pistes, anirà de constructe cultural, violència, la ment del dramaturg Aleix Aguilar i els nostres pensaments. I ja no te’n puc dir res més!”, exclama. A banda de la seva col·laboració al Crackòvia de TV3, també està a punt de rodar dues sèries de televisió. I cine? “Res. Ai, no! Sí. La setmana que ve rodo unes escenes amb el Francesc Orella per a una pel·lícula que és l’adaptació d’una obra de teatre”. Mentrestant, i fins al final de novembre, és a La Villarroel amb La calavera de Connemara, dirigida per Iván Morales. “És una comèdia molt cafre amb personatges bastant miserables i sòrdids, però amb unes limitacions que els fan entranyables i pròxims. És com anar a veure una pel·li dels germans Cohen. A l’escenari ens ho passem molt bé i es nota”. Si pot triar entre monòleg i repartiment coral, ho té clar. La segona opció. “A les dutxes és més divertit, així pots comentar com ha anat la funció”.

Quan s’apaguen els llums de la sala, el Pol també és conscient d’allò que passa al carrer. I no té pèls a la llengua. “En el món del teatre es parla molt de política. Necessitem fer-ho, saber on som i on volem anar. Confio que hi hagi una revolució, o gairebé una revolució, en el sentit d’una transformació social. És llavors quan em sento a prop de certs entorns i certa gent. Ho veig, ho palpo! Hòstia, fa la sensació que ens podem autogovernar i aquesta sensació és molt positiva. Ara, també em fa por que si hi ha independència continuïn passant les mateixes coses i que la dreta continuï al poder”.