'La plaça del Diamant': onze rostres per a una sola Natàlia

El terra de l’escenari de la Sala Gran, d’un blanc lluminós, és com un gran llenç ribetat també de blanc on, al llarg de la funció i sense pausa, onze actrius dipositen objectes relacionats amb l’obra per configurar-ne un gran quadre. Des d’un cargol de mar on ressona la maror fins als rams de flors. Des de les cassoles de la cuina fins als plats i les copes de la vaixella d’on la Natàlia anava a fregar. Des de ninos nadons fins al rellotge del Quimet. I al fons, sense moure’s, la seva moto. Un espai poètic i un plantejament dramatúrgic de gran plasticitat al qual cal sumar una càlida banda sonora en directe (Clara Aguilar) i un constant moviment de les actrius per acompanyar la recitació del text. Un text purament narratiu, sense diàlegs, en una dramatúrgia que potencia els aspectes més íntims del relat per damunt de les bases històriques.

La mirada de Carlota Subirós sobre l’obra més famosa de Mercè Rodoreda, La plaça del Diamant, fa palès que de Natàlies, n’hi havia moltes en aquell món. Onze Natàlies, doncs. Totes per a una i una per a totes. La gran protagonista del teatre català, la Colometa, es fon en onze protagonistes. Onze rostres. Onze actituds per explicar la història d’aquella noia obedient i submisa, colpida per la vida i per l’entorn en un temps de guerra i fam. Onze Natàlies que no paren amunt i avall, de dreta a esquerra, de dalt a baix en una constant coreografia de moviment tot passant-se el testimoni del relat de l’una a l’altra. Una polifonia en la qual cadascuna ha d’aprofitar-ne els fragments, les frases que li hagin tocat en sort per transmetre les vivències de la protagonista. I certament que el relat arriba amb tota la intensitat d’un audiollibre ben il·lustrat i magníficament servit per un conjunt homogeni d’actrius, només diferenciades per la millor precisió i projecció de la veu de les més veteranes (Lurdes Barba, Marcia Cisteró, Montse Esteve) o per l’elegància en el moviment d’Anna Pérez Moya.