La Natàlia de 'La plaça del Diamant' fuig de la Colometa al Grec

BarcelonaQuan la directora i dramaturga Carlota Subirós va rebre la proposta del Teatre Nacional de Catalunya (TNC) i el Festival Grec d'adaptar a l'escenari La plaça del Diamant, el primer que es va demanar va ser: qui farà de Colometa? Els referents a l'hora de versionar aquest clàssic universal de Mercè Rodoreda són tan potents com les actrius Sílvia Munt a la pel·lícula del 1982, Sílvia Bel al muntatge del 2007 dirigit per Toni Casares al TNC i Lolita Flores en l'espectacle dirigit per Joan Ollé i estrenat el 2014. La intuïció de Subirós va ser "parlar des d'una perspectiva contemporània, des de la multiplicitat i la diversitat" i, per això, va optar per construir una Colometa feta d'onze intèrprets de caràcters, edats i biografies molt diferents. La nova La plaça del Diamant s'estrena aquest dijous al Teatre Grec, farà una segona funció diumenge i després farà temporada a la Sala Gran del TNC a partir del 28 de setembre.

El punt de partida a l'hora d'adaptar l'obra –una feina que ha anat a càrrec de Ferran Dordal– va ser prescindir del nom de Colometa per parlar de la Natàlia. "En algunes ocasions s'ha fet una lectura de la Natàlia com una dona ingènua, per dir-ho amb bones paraules. Aquesta visió s'ha justificat perquè gairebé mai pren la paraula de manera decidida, no es rebel·la, no expressa un judici de valors sobre el que li està passant. Adaptant-la hem descobert la seva tremenda fortalesa, com Rodoreda està lluny de qualsevol dogmatisme i mostra com ha estat el lloc de les dones durant moltes dècades, que ni tan sols han pensat que podien prendre la paraula", explica Subirós.

L'espectacle no obvia la metàfora dels coloms, que apareixen per primera vegada com una mena de divertiment i que acaben convertint-se en una plaga, en relació amb la vida de la Natàlia. Però Subirós ha plantejat La plaça del Diamant des del relat subjectiu i en primera persona de la novel·la. Les onze intèrprets són Clara Aguilar, Lurdes Barba, Màrcia Cisteró, Montse Esteve, Paula Jornet, Vicenta Ndongo, Neus Pàmies, Anna Pérez Moya, Alba Pujol, Vanessa Segura i Yolanda Sey. Totes es van passant la veu de la protagonista en un monòleg a onze veus i interpretat de cara al públic. "Les paraules ens travessen com un llamp i de cop apareix una unió entre la pròpia biografia i la biografia de la Natàlia. És pura màgia", subratlla Pujol.

Objectes sonors i veus que ressonen

Subirós ha concebut el muntatge sobre quatre pilars: la paraula, la musicalitat, la plasticitat i el moviment. El text de Rodoreda transita en una atmosfera sonora creada per Clara Aguilar i Damien Bazin, que han sonoritzat una sèrie d'objectes per extreure'n la música i han treballat sobretot amb la idea de la ressonància. "Tenim una paleta d'instruments i d'objectes que reverberen per acompanyar el text. També he compost alguns temes i elles canten. Pràcticament tota l'estona hi ha música en directe", destaca Aguilar. El moviment, a càrrec de Cecilia Colacrai, i l'escenografia de Max Glaenzel també són claus per a l'espectacle. "La plàstica escènica és molt significativa. L'hem concebut com una instal·lació que es va desplegant", diu Subirós.

El pes central, però, són les actrius, que asseguren que s'han "fusionat i mimetitzat en un sol magma". Vicenta Ndongo apunta que no són onze Natàlies, "sinó una de sola" i que això li ha trencat esquemes mentals. "Connectar entre nosaltres ha estat tot un repte, perquè cadascuna té una manera de treballar diferent", afegeix l'actriu. Les figures masculines apareixen a escena de la mà de les intèrprets, igual com a la novel·la, quan la narradora en fa esment. Amb aquesta polifonia de veus, Subirós vol "fer una adaptació del segle XXI" que és "una mirada punyent sobre el nostre passat i les vides de les generacions anteriors", però també "sobre la història del nostre país i com és viva en nosaltres".