'La pell fina': una bona comèdia humana

Malgrat les seves petites dimensions i l’obligada modèstia de les seves produccions, la Sala Flyhard segueix apostant per comèdies d’autoria catalana contemporània que acaben assaltant els teatres més grans i més comercials. És el cas d’Ovelles, una comèdia al voltant d’una peculiar herència que ha voltat per tot Catalunya i que d’aquí ben poc s’instal·la al Teatre Borràs. Tres quarts del mateix podria passar amb la nova comèdia del tàndem Carmen Marfà i Yago Alonso, La pell fina, que, de moment ha exhaurit totes les localitats fins al 27 de juny.

Marfà i Alonso demostren que l’èxit d’Ovelles no era flor d’un dia i que coneixen bé els mecanismes dramàtics de la comèdia de tota la vida: la que parla de les nostres misèries i contradiccions. La clau està tant en el disseny d’uns personatges –segurament esquemàtics però força propers– que afronten i s’enfronten a situacions comunes a tots nosaltres, i que lògicament no són sempre com semblen. En el cas dels protagonistes de La pell fina es tracta d’una parella de quaranta anys –el Nacho, director de cinema en hores baixes, i la Miranda, infermera en excedència– que van a sopar a casa del millor amic del Nacho per conèixer el primer fill de l’Eloi i la Sònia. I si bé en aquestes ocasions tots sabem que cal dir que el nadó és preciós, el Nacho farà el contrari i dirà el que pensa: el nadó és lleig. Una confidència que provocarà una primera ensopegada. El sopar es retarda. Entre rialla i rialla, els quatre parlaran de l’amistat, de la maternitat, de la paternitat, de la veritat i de la hipocresia, desvetllant alguna cosa d'ells mateixos i de la relació entre ells.

El secret de la comèdia és el ritme. I els autors, que també dirigeixen la proposta, saben què fer perquè cada una de les sorpreses que tenen preparades provoqui l’efecte previst. Per aconseguir-ho compten amb un repartiment molt compenetrat que dona vida a la juguesca. Molt encertat Biel Duran com a pare entregat (o ho sembla?) i Laura Pau com la mare contenta i satisfeta (o ho sembla?). Bé, també, Francesc Ferrer i francament divertida Àngela Cervantes. Ja ho saben, quan la tornin a fer (és possible que al Poliorama), vagin a passar-ho bé.