Estrena teatral

Ada Vilaró: “Quan vaig patir l’infart no sabia què m’estava passant"

Artista

Ada Vilaró fotografiada aquesta setmana a Barcelona
3 min

BarcelonaAda Vilaró (Prats de Lluçanès, 1972) transforma allò que li passa en poesia escènica per compartir amb el públic inquietuds i esperances. Amb 360 grams, estrenada el 2021, va posar damunt l'escenari la bellesa i els cossos després d'haver patit un càncer de mama. Ara, a La memòria del gel, Vilaró fusiona la supervivència d'un infart amb la lluita per aconseguir un planeta més sa. L'espectacle es va estrenar la setmana passada al festival Temporada Alta i es pot veure al Centre de les Arts Lliures de Barcelona fins al 26 de novembre.

Què va passar al maig?

— Estava assajant aquest projecte, que parla de la supervivència i del canvi climàtic, i vaig tenir un infart. Després d’un temps de baixa vaig repescar l’obra i vaig veure que havia d’incloure el que m’havia passat, posar-hi també el batec personal i fer un paral·lelisme amb el batec del planeta i totes dues fragilitats. 

Ha estat el moment en què t’has sentit més fràgil?

— Suposo que sí, tot i que quan ho estava passant no ho sentia així. Era una experiència extrema, i es va despertar en mi molta atenció. Van caure els murs i vaig entrar en una comunicació molt directa amb altres coses que durant el dia a dia passo per alt.

Estaves al bosc quan vas patir l’infart, oi?

— Se’m va accentuar una percepció molt diferent de l’entorn, molt més d’acord amb el ritme de la natura. El fet que la sang no m’arribés tan bé feia que jo estigués més al ritme d’una flor. La natura em va fer de bressol, em va recollir i em va donar la possibilitat de comunicar-m'hi des d’un altre lloc. Tenia por, però sobretot em va sortir de dins una força de supervivència.

Com t’ha canviat aquesta experiència?

— No ho sé ben bé, encara, perquè fa mig any. Ara m’agafo la vida més tranquil·lament, tot i que de vegades em disparo igualment. He pres consciència que la vida és molt fràgil i que en aquests moments de fragilitat tampoc s’hi està tan malament. Quan vaig patir l’infart no sabia què m’estava passant, i estava molt bé.

Ada Vilaró en un moment de 'La memòria de gel'.

No vas sentir dolor?

— No, no. Tot el ritme va baixar i va quedar només l’essencial. L’important era que entrés i sortís l’aire, i això en tot univers és el més important. Hem de donar-hi valor, encara que sembli una fotesa. 

Tot i això, hi ha persones que ho deuen viure amb angoixa. 

— A mi m’ha quedat la por que em torni a passar i a morir-me. Quan el cos pateix un xoc com aquest, queda a dins una angoixa vital que no es pot controlar mentalment. Ha de passar un temps i que tot torni a lloc. 

No és la primera vegada que parles d’una experiència personal. Per què portes la teva vida a l’escenari?

— Ficciono el que em passa i, pel que sigui, m’ha tocat viure experiències extremes. Però són experiències de tothom i parlen de la vida. Penso que és bo compartir-les i que cada persona té una història per explicar. No són més interessants les històries que passen a fora en comparació amb les que et passen a tu. I el públic les percep amb la vulnerabilitat a flor de pell, perquè sap que una part no és ficció. 

Vincules la supervivència personal amb la del planeta. Com vius l’emergència climàtica?

— Ara quan venia cap aquí sentia que estan començant les restriccions d’aigua. Estem vivint una sèrie de fets que normalitzem i que ens aixafen l’estat d’ànim. Això és molt perillós. És molt fort com durant tants anys hem assumit que havíem de comprar aigua en garrafes de plàstic. Per què ens ho deixem fer? El poble té la força per dir prou. L’espectacle defensa la idea de tornar a escoltar el batec de la Terra, perquè així hi podem ser més empàtics. Aquesta escolta des d’un lloc actiu és urgent.

Com t’ho apliques en el teu dia a dia?

— Visc en una contradicció constant i sento molta impotència. Què fem amb tot el que sabem? Vaig a comprar amb una bossa de roba o un cabàs, intento consumir el mínim de plàstic possible i, tot i això, visc al camp i avui he vingut amb cotxe a Barcelona. És important no viure amb un sentiment de culpa, que ens ve imposada i no ens ajuda a veure les coses amb claredat. A l'obra intento trobar un lloc on poder viure amb molta més llum tota aquesta foscor. També hi ha d’haver esperança.

stats