"Em feia ràbia haver de demanar perdó per coses que no havia fet"

Barcelona"A l'escola, perquè no em castiguessin, sempre havia de demanar perdó per coses que a parer meu no estaven malament o per coses que directament no havia fet, i això em feia molta ràbia", diu la directora de teatre iraniana Parnia Shams (Nahavend, 1996). D'aquestes vivències juvenils n'ha sortit l'espectacle És, que explica la història d'una noia de setze anys que arriba a un institut nou i, al forjar una complicitat especial amb una altra alumna de la classe, s'ha d'enfrontar a un sistema educatiu extremament rígid. "Fins i tot abans que elles mateixes es plantegin quina relació tenen, ja se'ls dicta des de fora com s'han de comportar, no se'ls dona espai per pensar per si mateixes", diu la directora. Després de representar-se a Bèlgica i Alemanya, l'espectacle aterra del 5 al 7 d'abril a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya, que per primera vegada acull una companyia iraniana.

Tot i que És va ser aprovada pel ministeri de Cultura i Orientació Islàmica de l'Iran, es pot llegir com una denúncia de les regles socials que imperen en el país. "La situació educativa de l'Iran no és bona –diu Shams–. Les estructures de l'institut són limitadores, i a la universitat hi ha més llibertat però s'hi mantenen les mateixes estructures. Si tens sort, com a molt et trobaràs dos o tres professors que t'ajudaran i t'ensenyaran coses interessants". A més, segons la directora, el règim iranià marca una gran diferència entre l'espai públic i el privat: "No et pots relacionar de la mateixa manera amb la gent dins i fora de casa. Al carrer hem d'anar tapats, mentre que a casa podem portar la roba que vulguem".

El 2018, quan va crear l'obra, Shams estudiava a la Universitat de Soore, a Teheran. "Els records de l'institut em quedaven prou a prop i a la vegada prou lluny per poder analitzar-los objectivament", diu Shams, que comparteix l'autoria del text amb Amir Ebrahimzadeh. Per construir les escenes, els membres de la companyia van treballar col·laborativament a partir de les seves pròpies experiències. "Volíem saber com havia viscut cadascú els anys de l'institut per saber com ens sentíem. Fèiem esquetxos junts, els provàvem amb els actors i els adaptàvem segons el que funcionava millor", explica la directora.

Per presentar l'espectacle en públic van haver de "passar certs controls perquè el govern s'assegurés que el contingut era adequat per a l'audiència". I afegeix: "Van venir tres persones a veure l'obra i ens van donar el vistiplau. Fins fa pocs anys, aquest procés era obligatori, però des de fa un temps moltes companyies s'ho estan saltant; actuen en espais més petits i underground, des de sales de teatre fins a cases i pàrquings, així no s'han de sotmetre als controls". En qualsevol cas, la censura continua present al règim iranià: "Nosaltres no vam tenir cap problema, però cal dir que la censura opera inconscientment en les nostres ments, habita sempre el nostre cervell, perquè ja sabem què es pot fer i què no damunt l'escenari". Tot i això, considera que com a artista no es deixa influir per les normes socials: "No tinc por, crec que creo bastant lliurement; no em limito gaire a mi mateixa".