'Olympia': un emotiu poema escènic sobre un temps i un espai
Carlota Subirós parteix del disc de Paco Ibáñez per evocar la memòria personal i la història del Teatre Lliure
'Olympia'
- Autoria i direcció: Carlota Subirós
- Intèrprets: Lurdes Barba, Paula Jornet, Vicenta Ndongo, Neus Pàmies, Alba Pujol i Kathy Sey
El record sonor d’un disc mític contra el franquisme i a favor de la llibertat, les empremtes emocionals intangibles de tantes obres de teatre en un escenari també mític i un crit de ràbia en un món que perpetua la injustícia configuren una proposta molt personal i poètica de Carlota Subirós que, ves per on, coincideix amb les commemoracions de la mort de Franco.
Olympia és una catarsi amb la qual Subirós recorda el perquè de la seva vocació teatral lligada a la pròpia història. Una història que comença amb una nena de nou anys escoltant un cop i un altre el disc que Paco Ibáñez va gravar a l’Olympia de París el 2 de desembre de 1969 amb la paraula de poetes de cinc segles i un missatge d’alt voltatge polític contra la dictadura de Franco. Palabras para Julia, de José Agustín Goytisolo, perquè l’amor ho és tot; la pregunta sense resposta de Miguel Hernández a Andaluces de Jaén; el somni de Gabriel Celaya, perquè la poesia és una arma carregada de futur, i, a la fi, el cant de Rafael Alberti amb què es convida a cantar els espectadors, no pocs d’ells amb llàgrimes als ulls: "A galopar, a galopar, hasta enterrarlos en el mar".
Una veu i sis dones. Sis dones i una veu per transmetre l’esperit d’un temps en què gairebé tot era possible i un cúmul d’intangibles emocions que són memòria de l’escenari del Lliure de Gràcia. De fet, els espectadors fidels d’aquest teatre seran els que ben segur millor podran gaudir d’una proposta embolcallada d’un eficaç alè poètic, d’una funció que albira la poètica que l’inspira. Un seguit d’evocacions d’un gruix d’obres que han trepitjat l’escenari del Lliure de Gràcia i que componen un àlbum d’iniciació i de memòria de la directora.
Diria que Subirós assoleix el repte i la seva proposta s’erigeix en un sentimental i, per això, emotiu poema escènic en el qual, a més de la bona feina de les sis intèrprets, de molt diferents generacions, resulta definitiu el disseny de llums de Raimon Rius i l'aparent austeritat de l'imponent espai escènic de Max Glaenzel.