Un nou triomf de Les Impuxibles

L’activisme i la reflexió sobre qüestions socials són el segell de la companyia de Clara i Ariadna Peya. Les Impuxibles han tocat el tema de la salut mental (Suite TOC núm. 6), del suïcidi (Harakiri) i dels trastorns alimentaris (Fam) i a la nova proposta ens parlen de les addiccions en general i de les drogues en particular amb l’encertat títol de Caramel.

Fidels al seu estil d’hibridar música, dansa i textos, en aquest cas del dramaturg argentí Pablo Messiez (autor d'El temps que estiguem junts i Las canciones, ambdues vistes al Lliure), Les Impuxibles han assolit de nou un magnífic espectacle. Els primers quaranta minuts són d’una gran excel·lència en la cohesió dels diferents llenguatges, amb Clara Peya al piano i la percussió, amb la trepidant coreografia de grup d’Ariadna Peya i el text de Messiez (en la veu de Joan Solé) sobre l’angoixa i la por per la mort d’un ionqui. Un text que em recordava la lletra del Tango de la cocaína de Joan Viladomat: “Cocaína...! Sé que al fin me ha de matar. / Me asesina, pero calma mi pesar". Quaranta minuts que valen per tot un espectacle, amb una escenografia funcional que evoca un bar musical de copes i una il·luminació climàtica de Judit Colomer.

Llàstima que tot seguit aquesta cohesió es dilueixi una mica i la qualitat d'uns moviments coreogràfics exuberants, com el duo de Mabel Olea i Yasser D’Oquendo, els sentimentals efluvis musicals de la sempre inspirada Clara Peya i altres textos de Messiez acabin funcionant aïlladament, però sense prou encaix a Caramel.

Les Impuxibles analitzen sense manierismes com les drogues, i en especial la cocaïna, afecten els individus i les seves relacions familiars i sentimentals, com conviuen plaer i dolor en un mateix instant. Les addiccions, de la mena que siguin, tenen aquesta dualitat. Una proposta molt recomanable.