Només sí és sí: 'Sucia' s'estrena al Teatre Akadèmia

Segurament que hi ha altres maneres d'enfrontar-se a les ferides que deixen els abusos sexuals i d'intentar guarir-les, però l'actriu i directora Bàrbara Mestanza ha escollit el teatre. Un teatre en el qual conflueixen la teràpia personal i un punyent, necessari, discurs sociopolític sobre aquesta xacra que tanta tinta ha fet córrer arran de la llei del només sí és sí. Sucia és una proposta valenta però, a més, molt ben adobada dramatúrgicament. No circula només pel drama, el dolor, el plor, que hi és, sinó per un camí de recerca personal on hi cap la ironia i fins i tot el sarcasme. Sucia aconsegueix transcendir de la història particular a la universal, del drama personal al dolor que tantes i tantes víctimes han patit, pateixen i patiran, perquè l'animalitat patriarcal no s’esvairà tan de pressa.

Bàrbara Mestanza va ser víctima d’abús sexual en una herboristeria on un pervertit feia massatges. Hi va arribar perquè estava feble, fràgil, perquè buscava alguna cosa que omplís la buidor que sentia i després que les visites a les esglésies (ja saben, el secret de les catedrals) deixessin de guarir-la. El seu és un cas força peculiar, ja que va patir durant tres hores sense sentir-se capaç de ni dir ni fer res per escapar de la tortura. "Per què no vas fer res?" Aquesta és la pregunta que ella s’ha fet durant anys mentre amagava els sentiments de culpa sota la moqueta, aquesta és la pregunta que li han fet els que han conegut la història. Sucia és doncs una catarsi i una resposta, un crit entre emprenyat i reivindicatiu que s’adreça a totes les víctimes (a l’estrena hi havia 18 espectadors/espectadores que asseguraven haver patit abusos) i, sobretot, a les estructures patriarcals que perpetuen la dominació del mascle.

Pot ser que el joc de confrontació amb l’home com a mascle sigui exagerat i que el mateix es pogués explicar disminuint el nombre d’entrevistes amb professionals, però la funció rutlla amb bon ritme, amb una magnífica energia, amb apunts musicals i amb la col·laboració d’un bon actor (Pep Ambròs) i també del públic, que accedeix al detall de les emocions negatives i autodestructives, a la confusió de com es viu una situació així. A la fi, una proposta que hauria de girar fins als racons amagats de l’ànima de tantes i tants de nosaltres.