Clara Moraleda: "Una noia em va veure i es va posar a plorar de l'emoció"

BarcelonaL’actriu i escriptora Clara Moraleda (Barcelona, 1994) protagonitza el seu primer clàssic teatral, El zoo de vidre, de Tennessee Williams. Per als espectadors de la Biblioteca de Catalunya potser és una actriu jove encara poc coneguda, però per a milers de joves és una cara que els va acompanyar en la seva adolescència amb el seu alter ego, la youtuber Leopolda Olda.

Com que va ser pionera dels youtubers en català, també és pionera a desvincular-se’n. És difícil desfer-se’n?

— Sí, jo ho intento, però sempre acaba sortint. Jo era "la youtuber catalana" perquè fa deu anys no hi havia youtubers en català. És molt fort. Quan la gent volia ser youtuber ho feien en castellà perquè els seguissin a tot el món, però jo no pretenia ser-ho, així que ho feia en la meva llengua. Va haver-hi un moment que vaig agafar bastanta fama i em vaig posar molt nerviosa perquè jo vull ser actriu i vull ser creadora de teatre, de literatura, però no youtuber, no m’hi he identificat mai. I vaig decidir parar. Crec que sí que vaig obrir camí per fer-ho en català: "Feu-ho, fills meus". Ara hi ha molts youtubers que són meravellosos.

Com es porta amb Leopolda Olda?

— Va haver-hi un temps que era "prou, prou, prou", i ara veig que són els meus inicis, va ser maco, m'han sortit moltes coses d'allò. Vull dir que estic contenta, forma part de la vida, i en el fons és bonic. Segur que d'aquí deu anys em farà més il·lusió recordar-ho.

Què la va atabalar?

— Recordo una Patum a Berga, amb tot de gent. Recordo trobar-me una noia adolescent que em va veure i es va posar a plorar de l'emoció, em va abraçar, i em va dir: "Ets el meu referent", i jo vaig pensar: "Hòstia, quina responsabilitat, jo no vull ser referent de ningú". I em vaig espantar una miqueta i vaig dir ui, ui, ui... reduïm les marxes.

Per generació és dels fills orfes de l’audiovisual en català, dels que van quedar entre el tancament de l'SX3 i l’obertura del 3Cat. Va ser per això que es va inventar una sèrie a YouTube, Coses que passen?

— Va ser quan ja tenia uns 25 anys, que vaig pensar que faria servir YouTube de plataforma per ser creadora. Va ser un dels meus primers impulsos d'escriure ficció, que m’agrada i m’hi trobo més còmoda. Va ser experimental del tot, amb els meus col·legues actors, sense cap pretensió, només perquè em feia il·lusió. Ara estic a punt d'amagar-la, perquè em fa vergonya!

Aquest és el perill de crear des de molt jove, no?

— Tinc un munt de vídeos ocults a YouTube perquè em fan vergonya. Ara penso que no cal dir segons quines coses. Jo ho feia per donar punts de vista, volia visibilitzar certes coses, però al final és un nivell d'exposició de la teva vida que... no l'expliquis. Per això ara ho faig a través de la ficció, com Adeu, Jane! i el llibre de relats El teu nom (Columna).

Leopolda Olda li ha obert portes?

— En el teatre no. Però sí en altres feines com a comunicadora, a TV3, a RAC1. Estic molt agraïda de tot el que em va donar. Tampoc ho esborraré, però no ho trobo gens a faltar, ho vivia com una pressió. M'enrecordo que va haver-hi un temps que em trucaven molt per fer xerrades com a youtuber i jo pensava: "Vull que em truquin per fer teatre!" En una xerrada com a youtuber els hi deia als nens: "No vulgueu ser youtubers!" Va ser la meva última xerrada.

La seva entrada en el món de la interpretació va ser amb una audició que la va portar a Mar i cel. No era del tot previst.

— Jo estudiava traducció i interpretació, com una bona nena, i el que sí que havia fet era estudiar cant molts anys. El meu professor de cant em va proposar participar en un càsting i jo vaig pensar: "És Dagoll Dagom, em diran que gràcies per participar i ja està, tinc el currículum en blanc". I va i m'agafen, fortíssim. Vaig pensar: "M'ha tocat la loteria, no té cap mena de sentit que jo estigui al Teatre Victòria, fent 350 funcions". Pensava que quan s’acabés tornaria a la meva carrera de traducció, però em van anar agafant a Fang i setge, a Scaramouche... i fins ara, que sento que m'ha caigut El zoo de vidre com un regal del cel. És un personatge meravellós.

Davant d’aquests drames familiars em ve el cap Anna Karènina... Totes les famílies felices s’assemblen i les infelices ho són cadascuna a la seva manera.

— Sí, tota família s'hi pot sentir una mica identificada. Començant per la mare, que malestima els seus fills, però a quants ens passa que estimem tant algú que a vegades fem mal sense voler? El germà és com un ocellet atrapat que vol volar, pobre... I la nena, igual.

Empatitza amb aquest personatge, algú que és diferent, que es tanca en ella mateixa, que no espera res del món perquè creu que no ho mereix.

— La Laura és una persona que té tan poca confiança en si mateixa, i tan poca autoestima, que es pensa que enlloc estarà millor que a casa, quan justament potser és al revés. Se sent com una de les seves figuretes de vidre. Per això s'ha creat aquest món seu, tan personal, i d'allà no en surt. Crec que tots hem passat per un moment així, almenys en algun moment de la vida. Amb la Martina [Cabanas, la directora] hi vam jugar de moltes maneres, vam passar per l'autisme, després per l'alta sensibilitat, per moltes coses, i al final vam veure que no era necessari patologitzar-la, sinó que l'interessant era no saber exactament què té, no ho sé ni jo. Perquè si no pots anar al clixé.

Per la seva coixesa també hi ressona el "per què m'ha tocat a mi?", una pregunta que es feia en l’espectacle que va escriure i dirigir, Adeu, Jane!, on explicava la seva història sobre com amb 17 anys li van haver de treure un pit.

— Sí, totalment. Ara que ho has dit així és fort, de vegades encara em fa impressió, quan ho penso. Tothom té alguna cosa que es pensa que serà un impediment per fer la seva vida, o que és negatiu en si mateix, i resulta que pot ser tot el contrari, no? Recordo tot el feedback rebut d'espectadors, i és molt gratificant. Les dones que m'han explicat la seva història, amb moltíssima generositat, i penso, uau!, que bonic poder parlar d'això, visibilitzar-ho. Una vegada, una dona fins i tot em va ensenyar el seu pit, perquè l’havien operat feia un any, i ens vam abraçar molt fort. I penso: que bonic! Esperem poder tornar amb l’espectacle a Barcelona.