BarcelonaDos anys després d'un debut explosiu, Juana Dolores Romero (el Prat de Llobregat, 1992) torna als escenaris amb Hit me if I'm pretty, un espectacle coproduït pels festivals Grec i Temporada Alta que gira al voltant de les contradiccions de l'amor. L'artista considera que es tracta de la seva primera peça, perquè és la primera vegada que pot crear amb diners i amb recursos. Hit me if I'm pretty s'estrena divendres vinent al Teatre de Salt, a l'estiu es veurà a Barcelona dins del Grec i el novembre de l'any vinent al Next Festival de França.
D'on sorgeix aquesta obra de teatre?
— D’una inquietud sobre les males derives del feminisme al voltant de la ideologització de l’amor i la mala concepció i condemna de l’amor romàntic des del feminisme. Han passat dos anys i mig des de la primera idea. Ara és l’obra feminista definitiva, lluny de la victimització i dels drames personals exposats de manera pornogràfica des d’una mediocritat artística absoluta, com moltes obres feministes catalanes que hem vist en els darrers anys. Hit me if I’m pretty és el més bonic que he pogut crear d’allò més terrible, que és el masclisme.
És un espectacle en defensa de l’amor romàntic?
— No, ha evolucionat. És un manifest feminista, aborda totes les qüestions que es plantegen en el moviment, des de l’amor, passant pel desig, el sexe, la pornografia, el maltractament i la feminitat, fins a una defensa absoluta de l’estat polític, en contra del capital. Ho faig a través d’una figura poètica que m’he inventat, que és l’estat femení o una princesa cavaller, o una actriu disposada a fer de nina explosiva als despatxos de polítics i banquers.
L'obra parla de desig i de violència. Quin és el punt de trobada entre aquests dos conceptes?
— Això ho puc explicar desmembrant el títol de la peça. Hit me va del que és violent al que és ridícul, que per a mi és una certa masculinitat patriarcal. If I’m pretty va del que és bell al que és violent, que és una certa feminitat feminista. És un crit de guerra i un desafiament a l’enemic. Provoca que l’altre exerceixi la seva violència contra mi, però no ho podrà fer sense reconèixer la meva capacitat per fer desitjar i, per tant, la meva bellesa. És un gest absolut de ridiculitzar el gènere masculí.
Per què vols ridiculitzar els homes?
— Perquè són ridículs i ja no m’ofenen.
Abans t’ofenien?
— No m’han ofès mai gaire, però ho han intentat. I com que ho van intentar molt en un moment de la meva vida, ara ja tot em sembla massa ridícul. Estem al segle XXI, jo ja estic a la vuitena onada. No soc una actriueta catalana, soc una intel·lectual. [Recita en castellà.] "Pega'm, pega'm si soc bonica, fill de puta, i et juro per Déu i per l'estat que t'apunyalaré i t'arrencaré els ulls i la llengua, i t'esquarteraré i et consumiràs a la intempèrie, i Déu i l'estat em donaran la raó, i els voltors i les hienes em donaran la raó, i només les larves i els cucs devoraran la teva podrida ideologia".
M’estàs recitant text de l’espectacle?
— És una part. Però el text de l’espectacle és en català.
És tot en català?
— Sí, però té algunes frases en castellà. Havia de fer una obra de teatre en català perquè defensar la llengua catalana no és victimitzar-se i participar de la cultura de l’eslògan. Això no és efectiu. A la gent se’ls ha d’explicar el que està passant. Prou de fer-los sentir que són nens petits i tractar-los amb paternalisme. Hem de fer coses superguais, potents i talentoses en català. Jo he fet una obra de teatre feminista i quan la porti a Madrid i a França no la traduiré. La portaré en català amb subtítols en castellà.
Deus ser de les poques artistes que no tradueixen les obres al castellà quan van a Madrid.
— Doncs ho faré. Tot i això, com que la meva llengua materna és el castellà i treballo amb la meva vida, hi ha algunes frases que les dic en castellà. Sociològicament, és molt interessant enriquir el català amb alguna frase en castellà. Són dues llengües que conviuen. La meva obra és un 95% en català. Soc escriptora, he de dignificar la llengua catalana com a tal. Però això no significa posar-me a escriure com Jacint Verdaguer, que m’encanta. Prou de defensar la llengua catalana com si fos una cosa queca, avorrida i estirada.
Com entronca la teva vida amb l’espectacle que fas?
— De cap manera. He estat feminista tota la vida, aquesta peça i jo mateixa som més marxistes que mai. No hi ha res més feixista que el masclisme, que un tio pensant-se que pot ofendre una tia. La meva obra defensa l’estat femení. M’interessa l’artifici, estatitzar al màxim la idea, el concepte. Odio la paraula experiència, i ara tot és experienciable. M’interessa crear discurs, inventar-me ficcions. Per això Hit me if I’m pretty és un conte, una faula.
Què tens en contra de les obres basades en la pròpia experiència?
— Estic farta de les obres vivencials. Prou de capitalitzar la intimitat. Cap obra de teatre meva podrà mai exposar la meva intimitat fins al punt de trencar-la. La gent està boja si creu que a través de Twitter o de les obres de teatre em pot conèixer.
Però a Twitter hi ets molt present, i és una xarxa social plena d'odi. Com el gestiones?
— Els que m'odien ho fan pel meu discurs polític i pel que exposo a les meves obres. La literatura catalana m’odia per la seva ideologia i perquè és majoritàriament independentista. L’independentisme és ara mateix un subjecte polititzat des de les esquerres i també des de la dreta. Aquest sector és el que em critica, m’odia i exerceix masclisme, classisme i cert etnicisme sobre la meva persona. Ha quedat evidenciat a totes les intervencions als mitjans de comunicació que soc una persona brillant i que configuro una nova catalanitat i una nova era cultural catalana. I he posat el dit a la llaga. Proclamo que l’accés a la llengua i a la cultura catalanes està profundament marcat per unes problemàtiques de classe que ha volgut amagar la dreta catalana des de sempre, des de la Lliga fins a Pujol.
Per què et queixes que no et truquen dels grans teatres catalans?
— Per evidenciar la precarietat dels treballadors en qualsevol àmbit. El teatre és la meva feina. Em sembla escandalós que el Teatre Lliure i el Teatre Nacional no s’interessin per la feina d’una artista que, de cop i volta, fa una gira per l’estat espanyol amb la seva primera obra de teatre. No soc una tia burgesa catalana amb el suport econòmic de la seva família. La meva vida segueix sent precària. Potser tinc alguna cosa a dir perquè la gent comenci a anar al teatre, o perquè les arts escèniques d’aquest país millorin. Tot això reflecteix les polítiques culturals d’aquest país. Els nostres polítics són intel·lectualment mediocres i el Procés s’ha acabat. Per això hem d’enterrar aquells que el van fer possible, que no van estar a l'altura d’un dels moviments populars més importants que es van donar a l’estat espanyol i que s’han despreocupat de les polítiques culturals d’aquest país.