Les actrius Bàrbara Mestanza i Ana Rujas es van conèixer quan van compartir pis a Madrid, on treballaven en una sèrie de televisió. Quan es van retrobar a Nova York, cap de les dues passava per un bon moment anímic. Les rosegava “la buidor que pots sentir pel sol fet de ser un ésser humà i viure al segle XXI”, exposa Mestanza. De les seves confessions i penes compartides va néixer La mujer más fea del mundo, un monòleg que es presenta a la Sala Atrium de Barcelona fins al 6 de gener. Totes dues en firmen l’autoria, Mestanza la dirigeix i Rujas la interpreta. Ressegueix “el pitjor dia en la vida d’una dona”, en què li passen les coses més horribles, fins a fer-li desitjar la mort.
La protagonista acumula experiències funestes, des de desordres alimentaris fins a abusos i depressió. Viu en una època “en què teòricament les dones han aconseguit alliberar-se, però en realitat continuen lligades”, diu la directora. Les creadores han partit de les seves pròpies experiències per escriure l’obra: Rujas ha treballat com a model, i tant des de la moda com des de la interpretació coneixen bé “què passa amb la gent que treballa amb el cos”. Per això, malgrat la pinzellada feminista de la peça, creuen que el malestar del personatge és reconeixible per a tothom, “perquè la buidor ens toca a tots”. “Hem vist mil obres de teatre en què els protagonistes són homes, i tant homes com dones hi empatitzem. Per què els homes no han de poder empatitzar amb aquesta dona?”, es pregunta Mestanza. “Però, en tot cas, a l’obra no hi ha crítica, hi ha pregunta. I també una crida a omplir el buit a base de fer-nos companyia, de tocar-nos, de fomentar el contacte pell amb pell”. La mujer más fea del mundo és la primera part d’una trilogia de monòlegs que continuarà al gener a la Sala Beckett amb Pocahontas o la verdadera historia de una traviesa i finalitzarà amb una obra encara per embastar.