Mor als 96 anys Michel Bouquet, un gegant del teatre francès

BarcelonaL'actor Michel Bouquet, un dels noms històrics de l'escena teatral francesa, ha mort aquest dimecres en un hospital parisenc als 96 anys. Encara que va treballar amb cineastes francesos tan importants com François Truffaut, Claude Chabrol i Henry-Georges Clouzot i que va conquerir dos premis Cèsars, el seu espai van ser els escenaris, on va regnar durant dècades, especialment en obres de Molière o El rei es mor, d'Eugène Ionesco, que va interpretar durant prop de vint anys.

El teatre va ser el refugi d'una infància infeliç que va transcorre des dels set anys en un internat on el seu pare, veterà de la Primera Guerra Mundial, el va enviar a ell i als seus germans. La mare portava el nen a la Comédie-Française i l'Opéra-Comique fins que el 1943 va sentir la vocació i es va plantar a la porta de l'actor Maurice Escande, que el va fitxar per a les seves classes i va obrir-li el món del teatre. De seguida es va convertir en un dels actors habituals de les obres d'Albert Camus: va treballar amb ell a Calígula el 1945, a Els justos el 1949 i a Els posseïts el 1959.

Bouquet va actuar regularment amb el Teatre Nacional Popular (TNP) i la Comédie-Française, però no es va unir mai a les companyies perquè es considerava "massa individualista per a la vida d'una troupe". La seva carrera no està lligada a la figura de cap gran director, dels quals recelava; preferia mesurar-se directament amb els autors, i va representar a tots els grans: Pinter, Beckett, Ionesco, Strindberg, Bernhard, Camus i el seu favorit, Molière. "La perfecció que va assolir Molière és tan gran que, segle rere segle, la gent continua venint en massa per escoltar les seves paraules", deia Bouquet.

La seva trajectòria fílmica no és tan important com la teatral, però té un grapat de noms selectes: va treballar amb Truffaut a La sirena del Mississipí i La núvia vestia de negre; amb Claude Chabrol a La dona infidel, Al capvespre i La ruptura, entre d'altres. Bouquet apareix en films mítics com el Borsalino de Jacques Deray i Tots els matins del món d'Alain Corneau. El seu primer Cèsar el va guanyar el 2002 per Com vaig matar el meu pare, d'Anne Fontaine, i el segon per la seva transformació en François Miterrand al biopic President Miterrand, de Robert Guédiguian. Un altre biopic, Renoir, sobre el pintor francès va proporcionar-li una última nominació el 2015.