Mireia Portas: "De cop la Raquel Sans em feia unes abraçades!"

BarcelonaMireia Portas (Barcelona, 1972) és una de les grans actrius còmiques del país. Aquest febrer es va acomiadar del programa que li ha donat popularitat, Polònia, i a l'abril ha acabat la temporada del musical Cantando bajo la lluvia, en què s'enduia les rialles del públic fent de Lina Lamont, la vedet amb una veu insuportable. Ara, només fins al 22 de maig, és una de les germanes protagonistes de Rita, una obra de Marta Buchaca que parla del final de la vida, a La Villarroel.

Per què vas deixar Polònia després de 15 anys?

— Quan ets actor no et planteges fer una feina durant tant de temps, les feines són més efímeres. Afortunadament, el Polònia és un programa que passarà per sobre de tots els actors que estem allà. El Polònia seguirà, a la gent li agrada i en moments ens han dit que el necessiten, i et planteges que potser has de ser tu qui no estiri més d'aquesta cordeta. Hi ha un moment vital, després de quinze anys de fer un registre molt concret. A mi, que sempre he treballat en altres coses, se m'ajunten projectes com anar a Madrid amb el Cantando bajo la lluvia, i ho vaig sentir així.

Per una banda, suposo que dona seguretat laboral i, per l'altra, condiciona la carrera?

— Per a mi no. Polònia només m'ha proporcionat coses positives, però ja no podia donar més. I des que l'he deixat no l'he trobat a faltar. També és una feina que fluctua en funció de l'actualitat i els meus personatges havien anat de baixa, així que ho he aprofitat.

¿Hi ha una mica d'ego en el fet que no et reconeguin pel teu nom?

— Gens. Preferia que no em reconeguessin que que em diguessin: "Aquest gest és de l'Esperanza Aguirre, ets igual" (riu).

Imitar personatges com Carme Forcadell, Raquel Sans o Esperanza Aguirre, t'ha acostat a aquests personatges?

— Sí, i tant. Però també a ells cap a mi. No ens coneixíem de res, però de cop la Raquel Sans em feia unes abraçades, perquè li feia il·lusió! O la Carme Forcadell, en un aniversari del Polònia, em va fer una abraçada com si em conegués de tota la vida. Penses: ai, ai, ai. Perquè tu els estàs robant... els gestos. Jo tampoc no imitava, construïa personatges a partir de com els veia. I es fa des del carinyo, tant els personatges als quals t'acostes més ideològicament com els altres, i després el guió ja farà de més i de menys.

En quin moment vas entrar al programa i com en surts?

— M'encanta perquè quan faig una entrevista és quan penso en això. A la meva carrera no hi ha hagut res programat, l'he construït a través del que m'han proposat. Vinc del món de la dansa, després vaig fer teatre musical, porto tota la vida treballant a l'espectacle, fent de tot: animacions i ferias de abril, televisió, Buenafuente, Pel davant i pel darrere… I he continuat fent altres coses, excepte quan feia Polònia, Crackòvia i el musical de Polònia o La família irreal, que tot era Minoria Absoluta. Jo estic encantada amb la carrera que he tingut.

Polònia ha condicionat altres ofertes?

— El Polònia et dona visibilitat, és evident; et coneixen i fa que la gent pensi en tu. Però que et vegin allà potser els dona a entendre que ja tens feina i potser els costa veure't en altres tipus de projectes. Segur que hi ha prejudicis, però no ho pots controlar. Benvinguts al món.

Ara què voldries fer?

— No he sigut mai de projectar. Em sento afortunada quan em proposen alguna cosa. Dir que no crec que no ho he fet mai. Soc molt nena amb tot això; m'agrada jugar, tot em genera respecte i il·lusió. Com ara Rita, tot i que tres setmanes se'm faci curt. He estat vuit mesos amb Cantando bajo la lluvia, que ha sigut la bomba, i ara marxarem a Madrid i m'ho proposo com un moment de fer coses que no he fet: buscar un representant i fer proves. No estic de tornada de res, em tempta tot, i si no em truquen mai més, faré pastissos, que tampoc no en sé.

Rita és una història íntima però que planteja un dilema moral sobre l'eutanàsia. Hi havies pensat abans?

— Mai des de l'experiència pròxima, afortunadament, i per tant són opinions que dius amb certa frivolitat. La meva mare va patir càncer, però va morir abans d'arribar aquí, i ja em mirava amb cara de «no estaré molt més així». Depèn de la persona, del moment, de la malaltia, i crec que està bé legislar-ho perquè la llei protegeixi totes les possibilitats. Tot és respectable, i personal. A més, la mort no la volem afrontar des de cap punt de vista, no estem gens educats en aquest sentit. El cas de l'Alain Delon és bèstia perquè és una persona que segurament té mitjans per estar ben cuidat, però la persona que no vol continuar, per què ha de continuar? Jo he viscut tenir avis que estan malament i hi ha l'egoisme de no haver de decidir, portar uns bombons, tancar la porta i fer la teva vida. Enfrontar-t'hi i decidir-ho és molt valent.

La Viquipèdia diu que tens 50 anys.

— Els faig a finals d'any! És l'Àngel Llàcer, que des de fa un any que diu que ja en tinc 50 i ho he incorporat tant que potser ho he dit i tot. M'és igual (riu). Però impressiona. Allà al Cantando tots els pastissos que hem fet eren de la meitat de l'edat, tot i que jo em veig igual que ells.

Et preocupa l'edat en aquesta professió?

— Has d'anar com un ase, mirant la pastanaga i anar fent. No pots obrir la mirada. Totes les feines tenen coses, però aquesta és una carrera d'obstacles, tu vas passant i vas deixant gent al darrere, i vas tirant, i et van dient que el que ve és pitjor: que l'experiència no compta, que fas 50 anys i no hi ha papers, que ara els actors amateurs tenen més frescor… i per això vas fent i no et planteges res. No pots pensar, aquestes reflexions no t'aporten res.

Vas presentar els Gaudí amb la Sílvia Abril. Creus que va canviant la percepció de les actrius còmiques?

— És veritat que l'humor ha sigut més terreny d'homes. Potser continua passant a la vida, però en l'àmbit professional estem començant a tenir més visibilitat. La Judit Martín és meravellosa, però no és que sigui dona, és que és molt bona. Hauríem d'arribar a no posar l'etiqueta. Les actrius i els espectadors crec que ja no tenim prejudicis.