Estrena teatral

"Mirarem de fer el nostre puto Txékhov"

Julio Manrique dirigeix la seva versió de 'La gavina' per inaugurar la seva etapa al Teatre Lliure

David Verdaguer i Cristina Genebat interpreten Sorin i Irina a 'La gavina'.
27/09/2024
3 min

BarcelonaEl primer espectacle del nou director d'un teatre sempre és interpretat com una declaració de principis. I el de Julio Manrique serà una versió contemporània d'un clàssic d'Anton Txékhov (1860-1904), La gavina. "És una obra que reflexiona sobre el teatre des de l'escenari, que parla del pànic amb el qual t’enfrontes, dels monstres que has de tombar per seguir endavant i de l'enorme fragilitat que sentim la gent que ens dediquem als oficis artístics. És molt emocionant", explica.

Potser per això s'ha envoltat dels seus col·laboradors habituals: una escenografia de Lluc Castells que promet ser impactant, la versió que ha escrit amb Cristina Genebat i Marc Artigau, i un repartiment còmplice amb deu intèrprets, que són David Selvas, Andrew Tarbet, David Verdaguer, Xavier Ricart, Adeline Flaun i els més joves Clara de Ramon, Marc Bosch, Nil Cardoner i Daniela Brown. S'estrenarà el 3 d'octubre i estarà un mes en cartell.

Una escena de 'La gavina' dirigida per Julio Manrique.
Una escena de 'La gavina' dirigida per Julio Manrique.

Una versió contemporània

La gavina es va estrenar el 1896. Va ser el primer gran fracàs de Txékhov i, al cap de dos anys, el seu primer gran èxit. "És una obra que parla de formes noves i velles. De la necessitat de renovació i de resistències. Txékhov estava generant un moviment nou que influiria tot el segle XX i ens arribaria fins avui. Continua sent tan forta i eloqüent com quan es va estrenar", assegura Manrique. Els dramaturgs n'han volgut agafar l'essència i l'han reescrit de dalt a baix per acostar l'obra a l'avui, "perquè reconeguem els personatges i ens faci de mirall".

"Quan una funció travessa el temps vol dir que del que està parlant és a l'essència de l'ésser humà, per això és un clàssic, però necessitem paraules, vincles, contextos diferents per connectar-hi", diu Genebat. "El mateix Txékhov deia que només podem canviar les coses si com capaços de mirar-nos a nosaltres mateixos", hi afegeix el director. "Mirarem de fer el nostre puto Txékhov", deixa anar Manrique després de mostrar el tràiler de l'espectacle, en què es veu Nil Cardoner cridant aquest retret. "Les persones infelices es poden tornar molt perilloses per als altres", diu el director parafrasejant l'autor rus.

Cardoner interpreta el Konstantin, un jove actor que s'acosta a una colla de gent de teatre, entre els quals la seva mare Irina, una actriu consagrada, i pretén fer-los un al·legat a través de l'art. Però l'interrompen, i el seu gest provocador queda en suspens. Manrique s'enfronta per tercera vegada a Txékhov, amb La gavina, després de dirigir Les tres germanes i d'interpretar Vània: "Crec que aquesta vegada he entès per què l'autor anomena comèdia les seves obres malgrat que produeixen un desassossec extraordinari", afirma.

El xoc generacional

Un dels temes clau de l'obra és el conflicte generacional entre els que tenen un estatus acomodat i els que "fan l'ofici amb més il·lusió que por", diu David Verdaguer. "Cal molt de valor per sortir a fer aquest ofici. És veritat que es passa por, i amb els anys en tens més perquè ets més conscient de tu mateix, però també tens més recursos per enfrontar-t'hi –afirma Manrique–. En aquest ofici hi ha narcisisme i egoisme, i hi ha valor i generositat, tot barrejat; com a La gavina hi ha la mirada compassiva i empàtica del metge i la mirada freda i crua del cirurgià".

Els actors han debatut molt sobre el tap generacional i sobre els ponts generacionals. "Vivim uns temps en què la compassió no està de moda, i és important apropar-nos a les persones", opina Genebat. "El tap generacional és sistèmic, i passa a tot arreu, perquè s'emmarca en un context de precarietat i de falta d'oportunitats", apunta Selvas. "Tots hem tingut 20 anys i hem jutjat amb duresa la feina dels altres, i hem pensat que el que feien els grans era una merda. Amb els anys et tornes menys rígid, i alhora és bo que els joves ho vulguin fer d'una altra manera", diu Manrique.

David Selvas –que va dirigir una versió de La gavina el 2010, com Rigola el 2020, com una desena de teatres europeus aquesta temporada– està convençut que la proposta de Manrique s'inscriurà en la llista d'espectacles icònics del teatre: "Crec que serà La gavina del Lliure, té la marca de la casa". De moment els espectadors li han donat el seu aval amb 3.000 abonaments venuts, rècord històric de la sala.

stats