Una mirada funcional però poc arriscada sobre la novel·la de Saramago

L’estrena d’Assaig sobre la ceguesa fa visible el notable objectiu de Carme Portaceli d’internacionalitzar el teatre català amb una coproducció amb el Teatro Nacional São João de Porto sobre la cèlebre novel·la de José Saramago, de qui, a més, es commemora el centenari del seu naixement. Es tracta d’una de les obres més aclamades del premi Nobel de literatura, que indubtablement ha agafat una actualitat inesperada no només per les conseqüències de la pandèmia de covid sinó pel problema dels aliments que ara mateix està tan present entre nosaltres i molt més a l’Àfrica, per la guerra a Ucraïna o pel canvi climàtic que ens desborda.

La novel·la Assaig sobre la ceguesa és una metafòrica distopia d’aires apocalíptics sobre la humanitat, que pateix una plaga de ceguesa d’origen desconegut, i que el govern enfrontarà amb la repressió i el menyspreu cap als afectats reclosos en un antic manicomi. Una novel·la de 361 pàgines de la qual la dramaturga Claudia Cedó (responsable de la magnífica dramatúrgia de Canto jo i la muntanya balla) ha fet un espectacle de tres hores respectant gairebé el cent per cent de les escenes/situacions de l’original en una síntesi a la manera del Reader's Digest que permet els neòfits seguir la història sense cap problema i amb interès.

Però si a la novel·la el protagonista és un narrador omniscient que aboca reflexions polítiques sobre l’ésser humà, que sense dubte eren les de l’autor, en aquesta versió teatral aquestes queden una mica escampades i debilitades. Trobem a faltar una mirada més personal, més atrevida, segurament menys respectuosa que segur que alleugeria la durada sense pertorbar la recepció. No acabo de veure clar el sentit de desdoblar tots els personatges principals, si no és per qüestions de la coproducció. Quedi clar que aquesta decisió no perjudica la funció tot i crear una estranya sensació de distanciament: ara la dona del metge ens parla en portuguès (subtitulat) i el seu marit ho fa en català.

Notable la direcció de Nuno Cardoso, més centrada en la potència de la narració que en la creació d’un clímax inquietant, si bé resulta encertada per recrear el caos general que l'embolcalla. Molt bona feina d’un repartiment de catorze intèrprets catalans i portuguesos amb menció especial per a la presència i la claredat de la dicció de Montse Esteve i la potència dramàtica de la portuguesa Ana Brandão.