Tricicle: "Els mimodrames són una tabarra"

BarcelonaPaco Mir, Joan Gràcia i Carles Sans havien previst acomiadar el Tricicle el 2019, coincidint amb el 40è aniversari de la companyia. L'èxit d'aquella gira amb l'espectacle Hits els va dur a allargar el comiat al Teatre Coliseum sis setmanes més el 2020... I va arribar la pandèmia del covid. El final del Tricicle va quedar ajornat fins ara, però serà per la porta gran: cinc nits al Gran Teatre del Liceu els dies 26, 28 i 30 de novembre i el 2 i el 4 de desembre.

Nerviosos?

— Paco Mir: Per aquesta entrevista? No gaire.

— Joan Gràcia: Nerviosos no, però tensos sí. Fa un any i mig que no fem l’espectacle, venim al Liceu, que és la primera vegada que hi actuem, són les darreres funcions... També alternem l’espectacle amb una òpera [Il trittico de Puccini] i, per tant, no tenim el relaxament de poder assajar tranquil·lament. Però, bé, portem més de quaranta anys de professió i més o menys ja sabem el que hem de fer.

¿Recordeu què fèieu abans de ser el Tricicle?

— P.M.: Jo estava estudiant belles arts i dibuixava al TBO, bàsicament.

— Carles Sans: Jo estava a l’Institut del Teatre. Havia deixat la carrera de dret i m’havia bolcat a estudiar teatre.

— J.G.: Jo treballava en un banc, començava a fer coses a l'escola El Timbal i feia passos de mim del Marcel Marceau pels passadissos del banc.

¿I ja sabeu què fareu l'endemà de l’última funció del Tricicle?

— C.S.: Sí, som gent previsora.

— P.M.: Jo tornaré a Sevilla en un cotxe i amb un gos, i continuarem fent el que hem estat fent durant aquests dos anys de pandèmia, en què cadascú ha fet una mica la seva vida. En el meu cas, tinc una mena de companyia de teatre de text.

— C.S.: Jo estic amb l’espectacle Per fi sol!, que és el que em té ocupat; i la veritat és que m’ho passo molt bé.

— J.G.: Jo visc a Eivissa i dirigeixo un restaurant espectacle, que ara té dues seus a Eivissa i Míkonos, i d’aquí a mig any en tindrà també a Londres i Palma. Estic bastant enfeinat.

¿I no teniu ganes de no fer res?

— J.G.: Tu has preguntat per l'endemà de l’última funció, oi? Doncs el 5 de desembre me n’aniré de vacances.

— C.S.: No fer res és un enunciat que sona bé, però no és tan divertit no fer res. Quan el Tricicle vam decidir posar una data final, vaig pensar: "Jo ja he fet tot el que havia de fer. Però la pandèmia em va servir per veure que està molt bé no fer res, però que no toca encara. Un ha de mantenir-se amb una certa tensió, una certa preocupació, sempre dins d’uns límits. I per sort he trobat això, Per fi sol!, que em manté actiu. Perquè no fer res... Està bé fer alguna cosa que et tingui una mica en actiu.

— J.G.: Això va amb el tarannà de cadascú. Hi ha gent que no pensa més enllà de...

— P.M.: Per als creadors la putada és deixar de crear. Hi ha gent que té una feina que no li agrada o que li agrada poc, i el que vol fer és plegar. Ho entenc. Però nosaltres tenim una feina que ens agrada, i ens agrada crear.

— J.G.: Jo no penso en no fer res. Hi ha coses que no puc fer perquè n’estic fent unes altres, que és una miqueta el que ens passava amb Tricicle, que ens tenia absolutament ocupats i no podies fer altres feines.

— C.S.: Tret que fossis el Paco Mir, que és capaç d’actuar a diverses pistes.

¿La tria de fer teatre gestual us va condemnar a fer comèdia?

— P.M.: No. Crec que la comèdia ja la portàvem a dins. De fet, el primer cisma de Tricicle, abans que jo hi entrés, va ser quan va marxar el Miquel Rimbau...

— J.G.: ...perquè no volia fer comèdia. Ell volia donar-li molt més missatge al que fèiem. No entrava dintre del meu cap no fer comèdia. Una altra cosa és que sempre pots llançar un missatge en algun moment.

— C.S.: És que per a nosaltres fer riure és el més gratificant que hi ha.

¿És complicat fer teatre gestual que no sigui comèdia?

— P.M.: Hi ha grans mimodrames, però són una tabarra... Si vols explicar coses molt importants amb mim, trigues moltíssim a explicar-les. Hi ha la famosa frase que quan la sents et vols morir: "I aquests per què no parlen?" Perquè a vegades una paraula t’estalvia mil imatges. I llavors s’han fet coses amb mim tan lentes i tan avorrides... Es poden fer? Sí. Interessen? Molt poquet.

— J.G.: La mort d’aquell tipus de mim va ser d’avorriment, de voler donar missatges a través d’un llenguatge que no va bé per donar missatges. És molt més fàcil dir una frase i ser concret.

Quin llegat vostre ha transcendit en altres artistes?

— C.S.: És una pregunta que ens estan fent sovint últimament. No tenim gaire aquesta sensació. Hi ha la companyia Clownic, que ve de nosaltres. Durant una època vam tenir altres companyies que feien gires amb els nostres espectacles per l’estranger, i d’aquí van sorgir uns actors que després van formar Clownic. I Yllana confessen que en els seus orígens es van guiar per nosaltres, però poca cosa més. Creiem que el que fem nosaltres és tan genuïnament propi que és molt difícil emular-ho, perquè quan la gent ho prova veu que no és tan fàcil. Això que sembla tan senzill s'adonen que és una cosa molt complicada. Potser és per això.

— J.G.: Potser hem fet escola i no ho sabem perquè la gent no vol copiar. De cop i volta tres persones que fan espectacles molt similars potser sí que s’inspiren en nosaltres, de la mateixa manera que nosaltres ens vam inspirar en els germans Marx, els Monty Python, l’Albert Vidal o el Billy Wilder, i ho han portat cap a una altra banda de comèdia. Una companyia que faci teatre de gest d’humor i d’acció com el nostre, que utilitzem vestuari i so com en un teatre convencional, crec que no hi és.

Com ha canviat el sector teatral en aquests més de quaranta anys?

— P.M.: Abans hi havia un corrent de teatre comercial per a tothom que ara està desapareixent. Hi havia el teatre d’art i assaig a les sales petites, el teatre públic que feia grans títols de tota la vida. I em sembla que ara ha canviat: els teatres públics ja no fan tants títols de tota la vida, sinó coses amb molt missatge, sobre temes de guerres, de gènere; els teatres petits fan coses de sexe fàcil; i el que és la secció del mig, del teatre comercial familiar per divertir-se, està desapareixent, no té forat.

— J.G.: El que hi ha són grans musicals.

— P.M.: Efectivament, s’han menjat aquest terreny.

¿I laboralment les condicions han millorat?

— J.G.: Doncs m’imagino que no perquè a partir de la crisi del 2008, més la pujada de l’IVA al 21%, més la pandèmia, almenys als musicals on hi ha inversors que no saps d’on venen hi ha una tendència a fer espectacles més barats, de menys gent, i això vol dir que no han millorat: han empitjorat.

Quan aneu al teatre com a espectadors, què busqueu?

— C.S.: Entreteniment. L’altre dia vaig estar en un teatre i la regidora em va dir: "Encara sort, una cosa per riure, perquè estem empalmant una sèrie d’espectacles que estan molt bé, però tots són un pare que ha perdut una filla, un que té una malaltia..." Ha de ser-hi també, aquest teatre, perquè el teatre és una cosa tan àmplia que està molt bé que hi sigui tot. Però jo, personalment, si he de triar, prefereixo anar a entretenir-me.

— P.M.: Jo també.

— J.G.: A mi també, que em sorprengui i que m’ho passi bé.

— P.M.: I que estigui ben fet, que és una cosa que a vegades no passa.

¿Al Liceu hi passarà alguna cosa especial, i que es pugui explicar abans?

— C.S.: L’últim dia s’enregistra tot plegat. Movistar+ ens fa un seguiment des del matí fins que arribem al Liceu. I després de la funció, en calent, l’Andreu Buenafuente ens farà una entrevista a l’escenari mateix. Tot això tanca un programa, com un documental amb el chimpum! final. Però les altres quatre funcions seran el Hits.