"A Espanya tenir fills és immolar-se: els horaris laborals, els sous, els habitatges..."

BarcelonaLa dramaturga i directora de teatre argentina Lola Arias (Buenos Aires, 1976) va ser mare tardana. El seu fill va néixer el 2014, quan ella tenia 38 anys, i aleshores va començar "una sèrie de batalles per seguir fent el que feia abans", explica Arias. Com moltes altres dones, ella havia anat posposant la maternitat "per por de no poder conciliar-la amb la feina, de deixar d'existir professionalment, de no estar prou realitzada". Amb la criatura volia seguir sent "la mateixa artista" i es va adonar que era molt més difícil i que la seva realitat poc tenia a veure amb la idea de maternitat transmesa a través de la ficció. Per això va decidir fer un espectacle en què es fessin visibles les maternitats reals a partir de les veus de testimonis en primera persona. El resultat és Lengua madre, que s'estrena aquest divendres al Teatre Lliure i es podrà veure fins al 8 de maig.

Mentre gestava el seu nadó, Arias treballava en l'espectacle Campo minado sobre masculinitat i conflictes bèl·lics. "Ara penso que són dues obres molt lligades. En aquella desmuntàvem la idea èpica de la masculinitat i en aquesta mostrem com la maternitat és una guerra", diu la dramaturga. "A Espanya tenir fills és immolar-se. Els horaris laborals, els sous, els habitatges... Tot ho fa impossible", afegeix Silvia Nanclares, una de les intèrprets de l'espectacle i autora del llibre Quién quiere ser madre (Alfaguara). Lengua madre contraposa a escena nou persones amb vivències molt diferents de la maternitat, cap de les quals es correspon amb "el model arquetípic" de la família cisgènere, heterosexual, blanca i amb facilitats per conciliar.

Qüestionar les històries més íntimes

A través de les experiències de les protagonistes, Arias reflecteix la maternitat lèsbica, l'experiència d'un home trans gestant, la d'una mare adoptiva, la d'una dona que se sotmet a la fecundació in vitro i la d'una dona negra que veu com els seus fills, nascuts a Espanya, pateixen el racisme del seu entorn. "Els testimonis porten a escena vivències que pertanyen a l'àmbit més íntim de la seva vida i les posen en qüestionament", diu Arias, que busca que l'espectador també es qüestioni a ell mateix. L'espectacle, que després de Barcelona es representarà a Alemanya, vol retratar la maternitat com "un acte d'amor però sobretot de resistència".