Mark Lockyer, confessions d’un actor bipolar

L’any 1995 l’actor britànic Mark Lockyer va veure el dimoni. Aquells dies estava representant el paper de Mercutio a Romeu i Julieta amb la Royal Shakespeare Company, i l’innombrable se li va presentar amb la seva cara més lúdica i temptadora. Vestit com si fos un surfista californià, l’empenyia a deixar la seva dona i entregar-se a una vida de goig i absoluta despreocupació. La nit d’aquella inquietant trobada, Lockyer tenia funció: va ser un despropòsit. Començava a tallar vincles amb la realitat, però ell no n’era conscient. Va decidir seguir els consells de l’àngel negre. I ara narra amb humor el seu desvari al monòleg Living with the lights on, programat aquests dies al Lliure.

En el seu relat explica que va trigar molt a saber què li passava. El seu trastorn bipolar no diagnosticat es feia fort amb la seva afició a l’alcohol i la manca de tractament. Durant cinc anys va navegar a la deriva. Ho va perdre tot, va viure al carrer i un episodi incendiari el va portar a la presó i després a un centre psiquiàtric. El seu espectacle, rebut per la crítica i el públic (és un gran èxit a la Gran Bretanya) com un exercici brillant i commomovedor d’autobiografia, afegeix als mèrits artístics el valor de contribuir a visibilitzar un tipus de malalties envoltades encara de tabú.

Les xifres varien segons els estudis i els països, però en una mitjana no gaire estricta s’accepta que una de cada cinc persones patirà un problema mental al llarg de la seva vida. Sigui per catarsi o per una voluntat explícita de trencar el silenci, Lockyer se suma a la llista de persones que, des d’una plataforma pública, amb el seu testimoni contribueixen a la normalització. A obrir l’armari dels desordres psíquics i deixar veure que allà dins hi caben persones molt diverses, i algunes tenen noms tan coneguts com Demi Lovato, la recentment desapareguda Carrie Fisher i Catherine Zeta-Jones, afectades també pel trastorn bipolar. Totes tres en van parlar en algun moment de la seva carrera, entregades -amb un compromís desigual- a esvair-ne el tabú. El mateix que ha fet, tants i tants cops, el director i actor Woody Allen ventilant les seves neurosis, tant en la vida civil com principalment amb les seves pel·lícules. Però potser la més explícita va ser la brillant Lena Dunham, creadora i intèrpret de la sèrie Girls, víctima d’un trastorn obsessivocompulsiu que ella tracta de mantenir a ratlla amb les armes de l’humor. “La llista de coses que no em deixen dormir a la nit inclou -però no es limita a- apendicitis, tifus, lepra, carn bruta, aliments que no he vist desempaquetar, menjar que ma mare no ha tastat abans perquè si morim ho fem juntes, indigents sense llar, mals de cap, violacions, segrestos, llet, el metro, dormir”, va confessar arran d’una campanya de sensibilització.

El retorn de Mark Lockyer a la vorera dels que encaixen més o menys en els paràmetres de la -sempre líquida- normalitat va ser un dur viatge personal. No n’estalvia detalls a Living with the lights on, en què també explica el títol de l’espectacle. Durant els episodis més virulents de la seva malaltia, va viure al límit: com una bombeta que brilla en la màxima intensitat. Però és que la seva condició d’actor l’obliga a mantenir-se contínuament sota els focus, i això pot ser tot un desafiament a l’equilibri interior.

L’espectacle de Lockyer forma part del cicle que el Lliure ha organitzat aquesta temporada amb el títol d’ En risc d’exclusió. S’hi inclouen també els espectacles Trans (més enllà), creat i dirigit per Didier Ruiz; Cinema, que la dramaturga i directora Clàudia Cedó encapçala amb el projecte Escenaris Especials, i Sis personatges, escrit per Joan Yago amb dramatúrgia i direcció de Juan Carlos Martel Bayod, amb un repartiment integrat per sis usuaris de la d’Arrels Fundació.

+ Detalls

'Living with the lights on'

Teatre Lliure de Gràcia (Barcelona)

Del 26 al 29 d'octubre