María Dueñas: "Podria haver tingut una existència més relaxada, però he preferit seguir escrivint"

BarcelonaMaría Dueñas (Puertollano, 1964) era una desconeguda fins que el 2009 va irrompre al panorama literari amb El tiempo entre costuras (Planeta) i es va convertir en un fenomen editorial amb milions de llibres venuts i traduïda a trenta-cinc llengües, inclòs el català (amb traducció de Núria Garcia Caldés). Ara la història que la va catapultar torna a entrar en escena perquè la productora Beon. Entertainment ha donat al seu gran èxit forma de musical, una superproducció multipremiada composta per Iván Macías i escrita per Félix Amador, i que es pot veure fins al 5 de novembre al Teatre Apolo de Barcelona. De fet, l'escriptora no ha deixat mai de banda les aventures de la protagonista i va publicar l'any passat la seqüela Sira (Planeta).

¿És com quan els cantants han de cantar el hit que els va catapultar a la fama a tots els concerts?

— Sí, però mai m'he desenganxat d'El tiempo entre costuras. Convisc amb totes les meves novel·les. Sempre estan vives i no perquè en vingui una altra deixa en l'oblit l'anterior.

Com ha participat en el procés del musical?

— Em fa la proposta Iván Macías, que és el compositor musical. Estàvem en pandèmia, no sabíem què passaria. Era una idea que ja estava madurada i em va semblar molt sòlida. Em va agradar que m'allargués la mà a la participació en el que jo volgués. No pretenia comprar drets i deixar-me fora, tot el contrari. Vaig acceptar perquè em va semblar que hi havia seriositat.

Què ha decidit?

— He hagut d'intervenir molt poc perquè ho han fet molt bé, i això que soc força crítica i controladora. A mesura que anava component la música m'anava enviant àudios i jo anava sabent tema a tema com anava treballant. Em van enviar el llibret de Félix Amador, que feia una síntesi de la novel·la i que em va semblar excel·lent. Perquè això per a mi és fonamental: respectar la novel·la.

¿Ha sigut semblant a quan es va traslladar al format sèrie a Antena 3?

— Ha sigut més senzill perquè això és una funció única, i la sèrie eren 10 capítols de 70 minuts cadascun. Era més complicada la negociació amb els guionistes, en el bon sentit. La televisió busca que tot sigui espectacular per vistós, emotiu, inquietant, i és complex. I tot costa diners i està molt mesurat, hi ha un nombre d'escenes i ambientacions concretes. Vam estar mesos amb els guions, va ser un procés llarg. Però bé, ara farem Sira amb la mateixa productora, i probablement hi haurà una parella de ball d'alguna plataforma. Els protagonistes en la mesura del possible seran els mateixos.

Han condensat la novel·la en dues hores i mitja de musical.

— Hi és tota en essència. És una cosa que diuen molt els espectadors que l'han llegit.

Què és el que més li agrada? El vestuari i l'escenografia són impactants.

— El vestuari és meravellós. Lorenzo Caprile i Marietta Calderón han fet una feinada, perquè només la Sira té com vint canvis, i la màgia és fer-ho en segons. La música és molt maca i la història està molt ben filada. Al principi, l'escenografia em xocava. Jo deia: més palmeres, més Marroc. Però estèticament és molt bonic el que han fet.

Esteu de gira.

— Hem començat a Màlaga i Cadis, i ha sigut un exitàs. La gent protestant perquè es queda sense entrades. Sold out absolut.

Després el musical continua viatjant, fins i tot a les Canàries, però vostè no hi anirà, i a Barcelona, sí.

— M'encanta Barcelona. Per començar ni El temps entre costures ni cap dels meus llibres existiria sense Barcelona perquè de Barcelona era la meva agent, Antonia Kerrigan, que va ser la primera que va apostar per la novel·la, i aquí hi ha Planeta, la meva editorial. Barcelona és la ciutat mítica del llibre a Espanya. Les grans editorials, els mites de la indústria literària, són aquí. Hi vinc molt, és molt viva i molt grata en tots els sentits. És una alegria que el musical estigui aquí i, a més, amb el repte que em diuen que Barcelona no és una ciutat de musicals.

Quina és la clau de l'èxit d'El tiempo entre costuras?

— No tinc una fórmula, sé el que m'expliquen els lectors, i no hi ha una raó única. Hi ha un ambient de Madrid de preguerra, de Segona Guerra Mundial, el Marroc, presència europea, espanyola i marroquina, dels anys d'administració internacional, que li dona un caràcter atractiu i estètic. El glamur i la guerra barrejats amb conspiracions i espionatge és una atmosfera que agrada molt i, després, hi ha la protagonista, que és gairebé una antiheroïna, una noia molt humana, vulnerable i innocent a la qual la vida empeny a fer coses que mai van estar entre els seus objectius. Això desenvolupa en els lectors i espectadors una sensació d'empatia.

Ha liderat les llistes de més venuts durant anys, però ha escrit quatre novel·les més i segueix sent professora.

— Home, no em dona per viure de les rendes.

No?

— Mai m'he parat a pensar-ho, però no crec. Però és que tampoc em ve de gust deixar d'escriure. Podria haver tingut una existència més relaxada, però he preferit seguir escrivint. És molt gratificant.

No hi ha gaires fenòmens literaris d'aquesta mida.

— És un privilegi absolut i, a més, amb el bon sabor de boca que et deixa saber que han sigut els lectors els que ho han fet possible, perquè quan jo vaig publicar la novel·la, la crisi estava traient el cap i hi havia altres tendències en literatura. Es portava la novel·la negra nòrdica, que no té res a veure amb el que jo escric. Jo era una total desconeguda i va ser l'eco contagiós dels lectors el que va fer créixer el llibre.

Des d'una societat polaritzada com l'actual és fàcil fixar-se en el fet que a l'obra no es parla ni de bons ni de dolents.

— No he volgut incidir en aquesta polarització perquè tothom va patir d'alguna manera la guerra en aquell moment. Va ser una tragèdia per a tothom, encara que després hi va haver unes connotacions polítiques. La mare de la Sira parla de l'horror de no tenir per menjar, de la por de no saber si pots anar pel carrer perquè, siguis d'un bàndol o d'un altre, et pot caure una bomba a sobre.

Hi ha algun fet autobiogràfic?

— No, hi ha molt d'històric: Beigbeder, Rosalinda Fox i la visita de Serrano Suñer a Tetuan. Tot és veraç, documentat, investigat i tractat rigorosament.

Com es va viure a Tetuan?

— Va ser un territori molt entranyable per a molta gent. Al costat d'una Espanya molt pobra i austera, allà es va viure una mica millor, amb més comoditats i millors sous perquè hi havia molts funcionaris i militars. La gent treballava i els nens anaven a escola, era una vida normal. Així com Tànger era més glamurós perquè hi havia molta banca i empresa privada, Tetuan era més castís.

Incorporant una mirada feminista tal com l'entenem en l'actualitat, fan ganes de sacsejar la Sira, que a l'inici es deixa portar per la decisió d'un home.

— Totalment. A la segona part, la novel·la Sira, la collo una mica més. El que volia era mostrar la vida com era llavors. La paraula feminisme no estava en boca de ningú, potser de les feministes, però eren un grup molt concret i molt significat, i se les veia com unes exagerades i unes boges, gairebé. El món no tenia l'obertura que té ara, per desgràcia, però encara així he volgut crear un personatge que creix constantment.

De fet, és una emprenedora soltera que viu diverses històries d'amor, segurament una dona excepcional per a aquella època.

— Per això vaig escollir el món de la costura, perquè era un dels pocs que em podia donar credibilitat perquè ella ascendís professionalment, perquè sí que hi havia modistes i tenien els seus negocis. La vida la va arrossegant fins al final, quan veiem una dona solvent segura d'ella mateixa.

Ens representa com a dones?

— Sí, el que passa és que ara partim d'una posició millor, encara que ens queda molt per guanyar.