Marc Chornet: "'Coral romput' és una 'road movie' pels racons de la memòria"

BarcelonaJoan Fuster deia que la poesia de Vicent Andrés Estellés (1924-1993) "és una incoercible riada de passió petita, manual, d'assalariat que habita un quart o cinquè pis d'un edifici urbà aproximadament precapitalista". Pot semblar paradoxal que un poeta d'aparença tímida, que escrivia discretament des d'un bloc de pisos de València, hagi esdevingut un poeta majúscul. I encara pot semblar més paradoxal que un home tan poc avesat a l'exposició pública hagi motivat nombroses adaptacions musicals i escèniques. Des d'Ovidi Montllor i Toti Soler fins a Pau Alabajos, Xavi Sarrià i Joan Ollé, músics, actors i directors de teatre han reivindicat la seva obra amb entusiasme. Aprofitant el centenari del naixement del poeta de Burjassot, el director i dramaturg Marc Chornet (Tarragona, 1981) també li ha volgut retre homenatge, amb una versió teatral del poema Coral romput, interpretada per l'actriu Marina Alegre i amb música de Gerard Marsal, que es podrà veure a la Sala Atrium de Barcelona del 2 al 30 d'abril i del 4 al 7 de juny. "Coral romput té una força descomunal, és com una vomitada d'una nit de dolor pel dol de la filla del poeta, que va morir als quatre mesos –diu Chornet–. Com que està escrit en primera persona, amb una oralitat preciosa, és un poema que dona peu fàcilment a imaginar-lo com un monòleg dramàtic".

"Tota l'obra d'Estellés està sintetitzada en Coral romput. És com si fos un índex de molts altres poemes seus", diu el dramaturg, que va descobrir aquest text de gairebé 1.300 versos quan estudiava a l'Institut del Teatre amb el professor tortosí Albert Roig. "Estellés sintetitza perfectament la idea que només es pot accedir al que és universal a través del que és local –explica–. Sublima la vida petita; té la capacitat de treballar una poesia molt popular, en el millor sentit de la paraula. Per exemple, quandiu que «hi ha fulles de lletuga espargides per terra», és una imatge tan senzilla que pot connectar amb qualsevol persona que hagi estat alguna vegada en un mercat de pagès".

Estellés combina "desacomplexadament elements fastigosos, com els fems i la merda, amb referents sexuals i eròtics –segons Chornet–. Barreja l'eros i el tànatos d'una forma molt concreta, recuperant la idea cíclica que la sexualitat i la mort estan, en el fons, costat per costat". La mort de la filla del poeta apareix en tot el text de manera més o menys subjacent. "Hi ha un «tu» constant, amb regustos amorosos i en algun cas eròtics, que pot semblar dirigit a una dona, però nosaltres l'hem entès com una invocació de la filla –diu–. A través de la paraula invoca la seva pàtria, i així es retroba amb la seva filla. Podríem dir que la seva pàtria és la seva filla". Chornet, que té una filla de tres anys, s'ha sentit especialment identificat amb l'experiència del poeta: "Quan diu «busque en tu l'alegria de viure», ho entenc des d'un lloc molt profund, i aquesta comprensió íntima m'ha ajudat a entendre la dimensió política".

"Un poema èpic del País Valencià"

Coral romput és "una odissea però sense moure's de l'escriptori, una road movie pels racons de la memòria", segons el dramaturg. En aquest sentit, l'escenografia de l'espectacle constarà principalment d'una taula que pot fer la funció d'un escriptori, però també d'una tarima, una tomba o un amagatall infantil. A diferència de les versions de Coral romput que s'havien fet fins ara, la proposta de Chornet està protagonitzada per una dona jove. "Estellés té una mirada masculina, i que reciti el text una noia jove fa que es torni universal, que es buidi de prejudicis", explica. A més, "Marina Alegre simbolitza un País Valencià jove i combatiu, que lluita per preservar la memòria sense renunciar al futur". "Quan la sents recitar Estellés, entens que Coral romput és una mena de poema èpic del País Valencià", diu.

Més enllà de la fascinació literària, Chornet sent una certa proximitat cultural amb el poeta de Burjassot. "El meu besavi era valencià, i encara que el meu avi va néixer a Tortosa i va créixer a Tarragona, m'han arribat ressonàncies llunyanes del País Valencià –explica–. En termes culturals, tot el que queda per sota del Penedès té unes influències similars. Els castells, per exemple, que jo he viscut com una experiència lúdica i festiva pròpia, tenen molt a veure amb les muixerangues i les moixigangues valencianes". A parer seu, les particularitats culturals de la Catalunya nova sovint queden eclipsades perquè "des de Barcelona es mira cap a Girona, es tendeix a assumir com a propis els models culturals de la Catalunya vella". I afegeix: "Tenim certes mancances culturals a l’hora de sentir-nos com a propis els referents de tots els Països Catalans. Per això reivindicar Estellés és gairebé una obligació. Tinc la sensació que és un emblema de lluita per a uns determinats sectors del País Valencià, però que a Catalunya ens queda una mica lluny. És un error estratègic".