Són per tot arreu. A les seccions de tendències dels mitjans de comunicació tradicionals i virtuals. Als suplements dominicals. Als programes de televisió. ¿Qui no s’ha trobat com a mínim amb un reportatge sobre com els robots ens estan canviant la vida i ens la canviaran encara més en el futur? Les possibilitats, les amenaces, els reptes que plantegen. Quan la màquina semblava superada, la possibilitat de deixar les nostres vides en mans d’unes criatures inanimades cada cop més carregades de funcionalitats i fins i tot atributs humans apareix dia sí i dia també en l’horitzó de la nostra espècie, a vegades en forma d’utopia, sovint amb l’embolcall de la distopia. La dramaturga Victoria Szpunberg (Buenos Aires, 1973) pot penjar-se la medalla dels pioners o, com a mínim, de qui s’avança a les modes. En va parlar fa molt, tant com una dècada, a La màquina de parlar, un espectacle que l’autora, establerta a Catalunya des de fa quatre dècades, va dirigir a l’antiga Sala Beckett el 2007.
I va ser quan la sala feia les maletes que l’equip (directora i actors: Marc Rosich, Sandra Monclús, Jordi Andújar) es va retrobar amb el text i van comprovar-ne la vigència. Per això reposen, ara al Maldà, una història que parla d’un amo dominador i dues criatures més (parcialment) robòtiques: un gos electrònic accionat per comandament a distància però a la vegada mig humà, i una dona que treballa de màquina de parlar. El gos està dissenyat per donar plaer; la màquina-dona ofereix conversa i consells al seu propietari. Relacions de poder, de dominació i visió més aviat apocalíptica d’un futur on per calmar la solitud i assolir una mica de tendresa és necessari recórrer a la tecnologia. I l’esperança que aquestes combinacions binàries de zeros i uns no acabin fent seu el comandament a distància i prenent el control.