Una magnífica 'Yerma' de María Hervás

Yerma és la tragèdia rural d’un temps. La tragèdia d’una jove que vol un fill, però que està casada amb un marit que tant li fa i en el marc d’una societat en què la dona ha nascut per tenir fills, cuidar la casa i el marit. Però dins la tragèdia de Federico García Lorca ressonen altres tensions a més de la desmesurada passió per la maternitat. Vida i mort, desig i moralitat, es confronten sota el pes de la fidelitat al marit. Malgrat la pressió de la petita societat rural, a Yerma se li obren altres portes que ella rebutjarà de ple, com la de deixar el marit i marxar amb un altre home. En Yerma conviuen l’honestedat absoluta i la voluntat de viure. En Yerma no hi ha resignació sinó lluita, no hi ha acceptació sinó exigència, no hi ha renúncia sinó la ràbia amb què s’immolarà en un gest de nihilisme revolucionari.

I en la Yerma de María Hervás (que debuta a Barcelona amb un bon equipatge de premis per treballs anteriors, com ara Iphigenia en Vallecas i Jauría), tots aquests sentiments, totes aquestes oposicions brollen amb força i contundència per brindar-nos una poderosa i catàrtica creació fonamentada en la naturalitat i la pulsió vital, molt ben guiada pel director, Juan Carlos Martel. Sense una bona actriu és impossible fer Yerma. L’obra gira al seu voltant. La resta de personatges són satèl·lits. I en aquest sentit l’espai central imaginat per Frederic Amat (que firma també un esplèndid vestuari), amb els espectadors a quatre bandes, és molt adient.

No sé si ho és tant el cercle de vels que envolten la terra prenyada que és casa, presó, anhel i tortura, unes gases tractades com llenços pel pintor, amb transparències massa opaques per fer visibles els intèrprets. Explicava Amat que era una mena de zoòtrop tot buscant un joc d’imatge cinematogràfica que al nostre entendre crea dificultats innecessàries als espectadors. Malgrat això, que òbviament es pot revisar, la posada en escena de Martel és molt interessant, profundament respectuosa amb l’original fins al mínim detall, però refusant dramatismes d’altres temps i qualsevol espurna de folklorisme. Una excel·lent direcció dels intèrprets, amb una dicció clara i un climàtic tractament de l’espai sonor inundat per cançons com si fos una llarga cançó de bressol. Cal acostar-se a Lorca de tant en tant.