Un magnífic exemple de teatre realista de permanent actualitat

Tots eren fills meus es va estrenar el 29 de gener de 1947 al Coronet Theatre de Broadway sota la direcció d’Elia Kazan. No havien passat ni dos anys de la capitulació d’Alemanya i Arthur Miller sacsejava la moral estatunidenca amb una obra clarament pacifista sobre els límits del capitalisme. Es va mantenir en cartell fins al novembre del mateix any. La proposta que firma David Selvas en el que és, possiblement, el seu millor treball com a director tindrà menys recorregut, perquè “això no és Broadway”, però es mereixeria una àmplia explotació: és una admirable aproximació a una de les grans obres del teatre realista nord-americà que no perd mai actualitat. Val doncs la pena anar al Lliure per viure els conflictes morals de la família Keller i les seves conseqüències.

Acostumats a reinvencions dels clàssics, no totes interessants, sorprèn molt favorablement el respecte del director per oferir l’obra d’Arthur Miller completa, seguint fins i tot la majoria de les acotacions de l’original. És possible que l’opció d’un espai central dificulti en algun moment sentir clarament què diuen els personatges però a canvi juga a favor d’una magnífica proximitat amb l’evolució dels conflictes sobre la gespa del jardí tan real com les papallones, o més aviat serien mosques, que volaven per sobre.

Aquest exemple de teatre realista és a les mans d’un grup d’intèrprets molt ben dirigits. Emma Vilarasau transmet molt bé el conflicte de Kate Keller, conscient de la mentida del seu marit i refugiada en el retorn del fill desaparegut en combat. Jordi Bosch evita qualsevol gir cap a la comèdia en un difícil paper dramàtic que amaga més del que ensenya. No és gens fàcil entrar en el perfil de Chris, el fill que ha sobreviscut i que ara vol casar-se amb qui va ser parella del seu germà. Un deu per a Eduardo Lloveras, que fa una actuació de gran veritat, tanta com la de Clàudia Benito com a parella. La resta d’intèrprets estan bé. Només tinc un però. No sé si Quim Àvila era el més adequat per al paper de George, el germà de la nòvia, però del que sí que estic segur és que cal treballar el trànsit entre la feresa amb què arriba a casa dels Keller i la domesticació a què el sotmet la Kate. Un deu per a l’espai escènic d'Alejandro Andújar i per al vestuari de Maria Armengol.